Entrades

La pel·lícula de la gestió de l’estrès

Ara que tinc el privilegi de poder fer un mes de vacances, aprofito per compartir les meves reflexions sobre la pel·lícula de la gestió de l’estrès.

Començaré posant sobre la taula una frase d’Aristòtil que m’haureu sentit dir milers de vegades, i que actualment és totalment vigent per la crispació general que percebo. La frase diu així:

“Tothom pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això certament no resulta tan senzill”.

És normal que, davant d’aquesta crisi sanitària, les persones estiguem tenses, irritables, susceptibles, enfadades i tristes. El tema és detectar amb qui o què ens estem enfadant i saber-ho gestionar. Realment ho hem d’abocar sobre les dependentes de farmàcies i comerços? Els cambrers? Les professionals de centres sanitaris? Sobre els nostres fills, parelles, amics…? Igual que cal reciclar els residus perquè el món sigui millor, també és important saber on abocar les nostres misèries per tal que la societat i les persones millorem.

En aquest sentit vull fer èmfasi en alguns aspectes rellevants per gestionar el nostre estrès i ansietat:

  1. Som com realitzadors de cinema, podem controlar on posem el focus: has assistit mai al rodatge d’una pel·lícula de terror? Segurament constataràs que veure el rodatge de manera completa fa menys por que quan veus aquell plànol a la pantalla. Això passa perquè durant el rodatge pots observar més coses que aquella escena, veus l’entorn i altres coses que hi estan passant, maquilladors, micròfons, càmeres, alguna tertúlia allunyada de l’escena que visualitzes de reüll, actrius i actors canviant de vestuari, etc. Amb les coses que ens preocupen passa una mica el mateix, com més hi posem el focus, pitjor ens sentim. Obrint el plànol i mirant a altres bandes podrem reduir la sensació d’ansietat o en tot cas evitar magnificar-la més del compte. 
  2. L’estrès és útil, eliminar-lo del tot amenaçaria la nostra supervivència: quan una cosa depèn de nosaltres, és bo enfocar-nos-hi bé, això ens donarà l’energia suficient per a abordar la situació de la millor manera possible. Quan una cosa ja no depèn de nosaltres, descartar el plànol és el més adequat, ja que no aportarà res interessant a la nostra pel·lícula. 
  3. Ajustar les expectatives a la nostra realitat evitarà frustracions innecessàries: un bon autoconeixement així com conèixer i acceptar els altres i el nostre entorn, ens ajudarà a ser més realistes. 
  4. La vida contemplativa també és vida: avorrir-nos i no fer res pot acabar sent un bon recurs. Si el sabem dosificar l’acabarem gaudint.
  5. L’oxitocina és una hormona que ens ajuda a reduir els nivells d’estrès, a relacionar-nos millor i a augmentar la nostra autoconfiança. A continuació trobaràs un joc de paraules per descobrir 13 activitats quotidianes que ajuden a generar-la. I si no les trobes totes, aquí hi tens la solució 😉

I ara, ja pots començar a rodar la millor pel·lícula de la gestió de l’estrès possible d’aquest mes d’agost: 3, 2, 1… Acció!

 

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Aquest era el títol d’un musical força divertit que Vania Produccions va portar al Poliorama ara ja fa uns quants anys. És un títol interessant, perquè realment ens connecta amb la realitat. Sovint, projectem en les potencials parelles els nostres somnis, pensant que la persona que tenim davant és una escultura de fang ben tendre i modelable al nostre gust. Amb la falsa necessitat de parella, qualsevol candidat o candidata ens serveix, i ens auto enganyem pensant que som escultors de persones.

Al mateix temps, nosaltres també ens tornem com una mena de “blandiblub”, adaptant-nos de manera ben tova i mostrant només allò que sabem que agradarà a l’altre. D’aquesta manera atraiem persones que s’enamoren d’algú que no existeix.
És el dia a dia el que acabarà desemmascarant als amants que, quan han projectat un miratge en l’altre, es sentiran inevitablement frustrats i decebuts.

Si quan coneixes algú observes els petits detalls, serà més fàcil descartar a qui ja està clar que no encaixa. Si al mateix temps, et mostres de manera espontània, sense tabús, potser hi haurà qui no se t’acostarà, però qui ho faci, és més probable que s’estigui enamorant de tu i no d’una il·lusió.

Un altre fet a tenir en compte és que les persones canviem i evolucionem de maneres diverses, i que fins i tot quan hem triat de manera adequada, aquell encaix pot tenir data de caducitat. Això és més freqüent en parelles que comencen la relació de molt joves.

Per tant, per estar disposats a que ens descartin i a descartar, primer hem d’acceptar que tenir parella és un estat. No és l’únic, no és el millor, i pot ser contraproduent quan ho vivim com a una necessitat.

Per mi, la parella és com un tamboret, perquè s’aguanti de manera ben estable necessita almenys tres potes, les tres “C”: CAP, COR i COS. El CAP em diu quan aquesta persona em suma, m’aporta, em tracta bé, em respecta, tenim valors comuns… El COR em fa sentir amor i altres emocions molt agradables de sentir, i el COS em diu quan la persona “em posa”, m’atreu.
Hi ha moltes altres potes que poden sostenir aquest tamboret, i cadascú hem de tenir clar quines són les nostres. També hi ha parelles que subsisteixen tota la vida a peu coix, i s’aguanten! Ara bé, quanta energia necessiten per funcionar? Jo sóc del parer que quan les peces encaixen les relacions flueixen i són fàcils.

Sigui quina sigui la situació, cal sobretot que siguem conscients de les tries i les renúncies que fem, els únics responsables d’aquestes som nosaltres mateixos.

I finalment recordem la importància de la comunicació interpersonal en tot plegat. Les nostres necessitats i les potes del nostre tamboret no es veuen. Per tant, si les nostres parelles potencials ens volen conèixer i nosaltres no ens expliquem, només els queda l’opció d’interpretar.

Les paraules dites des del cor

Les paraules dites des del cor, són aquelles que mostren el que hi ha dins nostre. Aquelles que estan en sintonia amb nosaltres mateixos.
Les nostres necessitats, pensaments i emocions, no es poden veure a simple vista, l’única manera que arribin als altres, és a través de les nostres paraules i les nostres accions. Si no som capaços d’expressar-nos, als altres no els queda més remei que interpretar.
El significat que donem a certes paraules, no sempre és el mateix per tothom, i deixar-lo clar, ens ajudarà també a fer-nos entendre. En aquest sentit, aquí teniu la meva interpretació de cada una de les paraules que he triat per la meva Nadala d’aquest any, paraules que, pel fet de ser força quotidianes, no deixen de ser molt importants.

Gràcies: estar agraït no té res a veure amb estar en deute. La paraula gràcies expressa valor. El valor que donem a l’altre i a tot allò que ens dóna.

Si us plau: aquesta expressió, en relacions d’iguals, expressa l’acceptació de que jo no decideixo sobre les accions dels altres, i de que ells faran les coses que vulguin fer. Té a veure amb acceptar les negatives i respectar les decisions alienes malgrat no ens complaguin.

Ho sento: és una expressió a la que atribueixo doble significat, per una banda representa la presa de consciència i acceptació de que ens hem equivocat i no hem actuat com hauríem volgut. Per altra banda, la podem utilitzar quan malgrat no pensar que ens hem equivocat, ens sap greu el malestar que han pogut ocasionar les nostres paraules i/o accions.

Et dono la benvinguda: ho expresso amb unes o altres paraules, quan qualsevol persona en la que intueixo bones intencions, entra a la meva vida.

Adéu: dita amb el cor, és una paraula d’acceptació màxima. El comiat a nivell simbòlic, és necessari per continuar vivint. En aquest cas hi trobo tres significats importants:

1. Diem adéu quan algú marxa sense que nosaltres vulguem que ho faci. Algú estimat mor, una parella ens deixa… L’adéu significa que accepto que hauré de viure sense l’altre, malgrat no sigui el que jo hagués triat.

2. Un altre adéu és aquell que diuen les persones que es veuen obligades a marxar. Persones exiliades, o que saben que han de morir i volen acomiadar-se dels seus éssers estimats o del món on han viscut. És l’adéu dels refugiats que veiem dia rere dia.

3. El tercer adéu és el que diem nosaltres quan marxem voluntàriament. El que diem quan decidim que hi ha persones que no volem que segueixin formant part de la nostra vida. Quan algú no ens aporta valor, ni tan sols bones estones. Fins i tot estimant o quedant-nos sols, de vegades hem de saber dir aquest adéu.

Et perdono: perdonar és netejar el nostre cor de ràbia, odi i ressentiment. Aquestes tres emocions ens fan més mal a nosaltres mateixos que als altres. Prefereixo que m’odiïn que no pas odiar.

Hola: significa fer-me present quan entro a la vida d’algú. Explicar qui sóc i amb quines intencions m’agradaria entrar a la vida d’un altre.

M’ajudes?: demanar ajuda és una de les coses més difícils que ens trobem. Queixar-nos de que ningú no ens ajuda, no facilita que algú ho faci. La majoria de cops que necessitem ajuda, els altres no ho perceben. Seria injust castigar-los per no haver estat endevins.

T’ajudo?: Per ajudar algú, aquest ha d’acceptar l’ajuda. No puc ajudar a qui no vol que ho faci.

T’estimo: és una gran expressió i una gran experiència. És voler el benestar de l’altre, és valorar-lo, és respectar-lo, és tenir ganes de contribuir a la seva felicitat. Si em donessin a triar entre dues coses -estimar o ser estimada-, i només en pogués triar una, triaria estimar.