Entrades

200522 Eines per a afrontar i combatre l’estrès

Forma’t on i quan vulguis amb l’Aula Virtual

  • Curs online al teu ritme de 4 hores de durada que podràs fer al llarg d’una setmana entre el divendres 29 de maig i el divendres 5 de juny.
  • Programa
  • Preu 60€ (IVA Inclòs)
  • Inscriu-te ara a través de: info@gemmaprats.cat o 658692584

L’autoestima explicada amb la “teoria del formatge de cabra”

La inspiració per aquest post em va venir durant el Fòrum d’empresaris que va organitzar l’Hort Business a Cabrils el passat dia 30 d’octubre.

En una ponència súper interessant del Pedro Rojas sobre Instagram, ell va recalcar la conveniència de publicar fotografies pensant en el que agrada als altres i no a nosaltres. Aleshores em va venir instantàniament una frase al cap:

Instagram funciona exactament al contrari de l’autoestima.

Això em va fer pensar en com explico jo el concepte d’autoestima quan faig formació, i en la meva “teoria del formatge de cabra” que us exposaré més endavant. I vaig decidir que faria un post a Instagram per parlar-ne, i que seria diferent dels habituals. Triaria una fotografia d’una cosa que no m’agrada gens a mi, però sí a molta gent: l’apreciat i famós formatge de cabra.

L’autoestima és el reconeixement del nostre valor intrínsec, molt més enllà de les nostres capacitats i èxits. Té a veure amb l’autoacceptació i és un factor de percepció individual sobre nosaltres mateixos que no hauria d’estar influït pels altres, tot i que malauradament sovint hi està condicionat. Quan som petits rebem afectes del nostre entorn que anem emmagatzemant i que acabaran incidint en la nostra autopercepció.

Per una banda podem rebre confiança, seguretat, independència, crítica constructiva, etc. Factors que incidiran en què tinguem una bona dosi d’autoconfiança i autoestima.

Per l’altra, podem rebre desconfiança, inseguretat, sobreprotecció o desprotecció, crítica destructiva, etc. Factors aquests, que incidiran en què la nostra autoconfiança i autoestima siguin baixes.

Al marge d’això, la nostra autoestima fluctua al llarg de la vida, i és quelcom que podem treballar a través de la intel·ligència emocional, començant per les tres “autos”: autoconeixement, autocontrol i automotivació.

Però bé, anem a la teoria en qüestió:

Si vaig a dinar amb una persona a qui li entusiasma el formatge de cabra i ens posen un plat d’aquest menjar pudent(*) davant nostre, em taparé el nas immediatament, posaré cara de fàstic i l’apartaré del meu davant. Segurament la persona que m’acompanya estarà contenta perquè n’hi haurà més per ella. Coneix perfectament el que val el producte en qüestió, i que algú el rebutgi no fa que aquest perdi cap valor.

Per tant, si coneixem bé el nostre valor intrínsec, no el devaluarem perquè algú ens rebutgi o ens detesti.

Recordeu: tots som el formatge de cabra d’algú.

(*)pudent és com jo el percebo, i no ha de tenir necessàriament a veure amb la realitat.

Medicació o Psicoteràpia?

Celebro que s’estiguin trobant fàrmacs que puguem utilitzar per millorar la nostra qualitat de vida i també per salvar vides. Estic a favor de la medicació quan cal i en alguns casos, quan ho he considerat oportú, he adreçat al psiquiatre a alguna de les persones que acudeixen a la meva consulta. Aquest post per tant, no pretén ser una crítica als fàrmacs, sinó una reflexió sobre la facilitat amb la qual els prenem i sobre la descoordinació que hi ha entre els diferents professionals de la salut.

M’estic trobant darrerament amb massa joves d’entre 20 i 25 anys, que acudeixen al neuròleg amb símptomes diversos, i un cop diagnosticat un primer episodi d’ansietat, els recepten medicació o els envien al psiquiatre perquè ho faci. Em preocupa que ni tan sols s’esmenti la possibilitat d’acudir a un psicòleg.

Sabem que per combatre l’ansietat no sempre ni necessàriament calen fàrmacs. També sabem que molts d’aquests, poden generar dependència i també poden afectar de manera negativa a altres aspectes de la vida de les persones: sexualitat, atenció, to vital, augment de pes…
Des del meu punt de vista, els pacients tenen dret a conèixer que, al marge dels fàrmacs, tenen altres possibilitats contrastades i útils per trobar-se millor.

Perquè molts professionals de la medicina no proposen als seus pacients l’opció del psicòleg?

Segurament hi ha múltiples respostes en funció de cada cas. Estic convençuda que hi ha part de responsabilitat dels metges, i també dels psicòlegs. Per altra banda, segur que tampoc no ajuda l’intrusisme que patim en l’àmbit de la psicologia, i l’empanada mental que tenim la societat en general sobre les diferents teràpies o “pseudoteràpies” existents.

Amb l’objectiu final del benestar de les persones, crec que cal més comunicació i cooperació entre els diferents professionals de la salut. Deixo el tema sobre la taula per a la seva reflexió.

La teva dona és psicòloga? No et fa por?

Les dues preguntes del títol d’aquest post, són les que van fer al meu marit no fa pas tants anys. A priori podria pensar que la gent té prejudicis, que segur que també és veritat, però recopilant informació viscuda m’adono que malauradament, sovint la realitat supera la ficció. A continuació reprodueixo una sèrie de comentaris reals que m’han fet directament a mi, o que he pogut sentir:

“Anava a una psicòloga que tenia un gos campant per la consulta, em va preguntar si em molestava i li vaig dir que els gossos em feien pànic. El gos va continuar allà durant totes les visites, ensumant-me els peus i posant-me les potes a sobre la falda. Tu creus que això formava part de la teràpia?”

“Anava a un psicòleg per treballar la meva autoestima, em sentia sola i estava molt confosa. Després de 10 visites, a través de les quals va conèixer totes les meves misèries, em va proposar que anéssim a sopar plegats. Ell deia que això m’ajudaria a relaxar-me i trobar-me a mi mateixa. Em vaig deixar seduir i vam començar una relació destructiva, en la que ell utilitzava tota la informació que tenia sobre mi per enfonsar-me encara més. Estic destrossada.”

“Anava a una psicòloga que bevia llaunes de cervesa a la consulta mentre m’escoltava. Era una provocació?”

“Anava a un psicòleg, i després d’un any de teràpia, vaig saber que no era psicòleg.”

“Em sento deprimit, he anat a un coach i m’ha dit que m’anirà millor que anar al psicòleg perquè ell no remena el passat i no em farà patir tant.”

“Vas a un psicòleg? – Noooo, no pensis malament, vaig a un coach.”

“Necessitem una coach, tu ets psicòloga, cada professional al seu terreny.”

Després de recopilar tota aquesta informació, em queda clar que els títols i l’expertesa no són en absolut garantia de bones pràctiques. És important posar-se en mans de professionals i sobretot persones, que treballin amb ètica i seguint un codi deontològic reconegut. Cal tenir molt clar que, com a pacient, client o coachee (persona que es posa en mans d’un coach), tenim el dret de dir que no i, si cal, denunciar les males pràctiques que ens fan molt de mal a tots.

Aprofitaré també aquest post, per aclarir la gran confusió que hi ha sobre els termes, psicòleg, coach, psicoterapeuta i d’altres especialitats “paranormals” (paraula escrita amb ironia, que engloba tota la quantitat de títols que he sentit darrerament que s’atorguen a sí mateixos, “professionals” diversos).

Els psicòlegs, quan fem psicoteràpia, ajudem als nostres pacients a superar el dolor emocional i a millorar el seu benestar i estat d’ànim. Això ho podem fer des de diversos enfocaments professionals: uns exploren a fons el passat, d’altres es situen en el present, uns es centren més en aspectes conscients, d’altres en aspectes inconscients… Si heu anat a més d’un psicòleg, haureu pogut percebre aquestes diferències absolutament lícites.

Segons la guia per la bona pràctica en coaching, en el marc de la Coaching Psychology, elaborada pel Col·legi de psicòlegs de Catalunya, “ El coaching com a activitat genèrica, és una subdisciplina que permet identificar i dissoldre els obstacles que impedeixen a la persona l’assoliment dels seus objectius, així com assolir noves fites que la situïn en un estat de creixement per al millor desenvolupament de les seves competències.”

Si estem parlant de canviar creences, de reconèixer i gestionar emocions limitadores, de prendre consciència de les pròpies necessitats, de processos d’aprenentatge i de passar a l’acció, de què estem parlant si no de psicologia?

O és que els psicòlegs que treballem a la consulta, a banda de psicoteràpia, no hem fet també coaching molt abans que es digués així?

Amb això no estic dient que tots els coach hagin de ser psicòlegs (seria un llarg debat), però sí que opino amb ferma convicció, que per ser un bon coach, cal tenir grans coneixements de psicologia.

Aleshores, som els psicòlegs que hem de formar-nos en coaching? O són els coach no psicòlegs els que s’han de formar en psicologia? Quan et formes en coaching, no t’estàs formant precisament en aspectes psicològics?

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Per part meva, sóc psicòloga i també m’he format en coaching i ho seguiré fent, però vull posar sobre la taula el gran valor afegit de ser psicòleg, valor que de vegades es menysté o es confon.

Finalment afirmar que estic totalment d’acord amb aquella frase que em van dir fa molts anys: “…Cada professional al seu terreny.”