Entrades

Què faria jo si tingués menys por?

Valorant la proposta que em va fer el José Antonio, un seguidor de facebook, aquest post parla de la por.
La por és una emoció tan nostra com totes les altres. A mi em mereix un gran respecte perquè, com deia el gran Eduard Punset, sense por l’ésser humà s’hauria extingit.
La por ens informa de les possibilitats de supervivència davant determinades situacions i ens fa ser prudents. És una alarma que, davant de possibles perills, ens alerta que cal buscar més seguretat. Això és molt útil, i per tant no es tracta d’estigmatitzar la por. Com totes les emocions, té la seva funció i ens acompanyarà al llarg de la nostra vida, cal que l’acollim i li donem el seu espai.
Tenim molts nivells i tipus de por, no és el mateix sentir preocupació que pànic, ansietat que angoixa, i en canvi, en tots els casos estaríem parlant de por.

Dit això, us posaré un exemple que no té res a veure amb les emocions, que ens pot ajudar a entendre algunes coses: sabem que la gana és una sensació que ens informa de la necessitat d’alimentar-nos, i que si no tinguéssim sensació de gana, seria més fàcil morir de desnutrició. Ara bé, tu creus que sempre que tens sensació de gana estàs en perill? En el meu cas et puc assegurar que no 😉

Amb la por passa igual. Quantes pors tenen a veure amb coses que hem après i ens han fet creure en un context cultural i social determinat? Quantes pors ens limiten més que no ens protegeixen? Quantes coses meravelloses ens podem perdre per por? Quant patim per coses que no passaran mai? Quantes pors creixen dins el nostre cap, alimentades pels nostres pensaments, i es fan petites quan les mirem als ulls de debò i les afrontem?

Per altra banda, cal tenir en compte que les conductes d’evitació a les que ens porta la por, generen molt de sofriment associat a altres emocions. Alguns exemples podrien ser: frustració, impotència, desànim, decepció, insatisfacció, enveja, gelosia, ressentiment, culpa, desmotivació i solitud.

Superar les nostres pors té el seu moment de vertigen, i per tant només ens hi posarem si li veiem la utilitat i els beneficis. Per exemple, si una persona supera la seva por a les serps, i viu a Barcelona, no li agrada viatjar ni anar a la muntanya i no treballa en cap botiga d’animals ni en cap zoològic, la seva vida no millorarà especialment. En canvi, si aquesta mateixa persona visqués a la selva, superar aquesta por milloraria sensiblement el seu dia a dia. Per tant, abans de posar-nos-hi, ens farem quatre preguntes:

1. Què m’estic perdent a causa d’aquesta por?
Si la resposta és “res important per mi”, doncs a viure amb aquesta por i amb alegria. Si la resposta és “alguna cosa valuosa per mi”, aleshores venen les tres preguntes següents:

2. Què és el pitjor que pot passar si miro d’afrontar-la?
3. Seria pitjor que el que estic vivint ara?
4. Segur?

Escoltant moltíssimes persones tant a la meva vida professional com també en la personal, he fet una llista del que podríem fer aquest estiu si tinguéssim menys por. T’hi atreveixes?

Si tingués menys por:

– Li diria a la meva parella que és la persona més meravellosa del món i que tot i que puc viure sense ella, no ho vull fer, i que sí, que em vull casar amb ella.

– Deixaria aquesta feina que està acabant amb la meva salut.

– Li diria a aquell amic o amiga que l’estimo de manera diferent i no només com una amistat.

– Diria que sí a aquell projecte professional tan engrescador i alhora incert.

– Deixaria d’ajornar el fet de ser pare o mare amb l’excusa que no és el moment.

– Marxaria a viure a l’estranger.

– Li diria a la meva parella que no vull ser pare o mare.

– Em separaria de la meva parella.

– Diria als meus fills que comença a ser hora que s’espavilin i actuaria amb coherència davant aquesta convicció.

– Tindria aquella conversa pendent que tant em fa perdre la son.

– Em comprometria de debò amb aquella causa assumint totes les conseqüències que se’n derivin.

– Sortiria de l’armari.

– Diria el que realment penso d’allò sobre el que tot el meu entorn pensa el contrari.

Com de diferent pot ser aquest estiu si aconseguim tenir menys por, oi?

“Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors.” Nelson Mandela

La teva dona és psicòloga? No et fa por?

Les dues preguntes del títol d’aquest post, són les que van fer al meu marit no fa pas tants anys. A priori podria pensar que la gent té prejudicis, que segur que també és veritat, però recopilant informació viscuda m’adono que malauradament, sovint la realitat supera la ficció. A continuació reprodueixo una sèrie de comentaris reals que m’han fet directament a mi, o que he pogut sentir:

“Anava a una psicòloga que tenia un gos campant per la consulta, em va preguntar si em molestava i li vaig dir que els gossos em feien pànic. El gos va continuar allà durant totes les visites, ensumant-me els peus i posant-me les potes a sobre la falda. Tu creus que això formava part de la teràpia?”

“Anava a un psicòleg per treballar la meva autoestima, em sentia sola i estava molt confosa. Després de 10 visites, a través de les quals va conèixer totes les meves misèries, em va proposar que anéssim a sopar plegats. Ell deia que això m’ajudaria a relaxar-me i trobar-me a mi mateixa. Em vaig deixar seduir i vam començar una relació destructiva, en la que ell utilitzava tota la informació que tenia sobre mi per enfonsar-me encara més. Estic destrossada.”

“Anava a una psicòloga que bevia llaunes de cervesa a la consulta mentre m’escoltava. Era una provocació?”

“Anava a un psicòleg, i després d’un any de teràpia, vaig saber que no era psicòleg.”

“Em sento deprimit, he anat a un coach i m’ha dit que m’anirà millor que anar al psicòleg perquè ell no remena el passat i no em farà patir tant.”

“Vas a un psicòleg? – Noooo, no pensis malament, vaig a un coach.”

“Necessitem una coach, tu ets psicòloga, cada professional al seu terreny.”

Després de recopilar tota aquesta informació, em queda clar que els títols i l’expertesa no són en absolut garantia de bones pràctiques. És important posar-se en mans de professionals i sobretot persones, que treballin amb ètica i seguint un codi deontològic reconegut. Cal tenir molt clar que, com a pacient, client o coachee (persona que es posa en mans d’un coach), tenim el dret de dir que no i, si cal, denunciar les males pràctiques que ens fan molt de mal a tots.

Aprofitaré també aquest post, per aclarir la gran confusió que hi ha sobre els termes, psicòleg, coach, psicoterapeuta i d’altres especialitats “paranormals” (paraula escrita amb ironia, que engloba tota la quantitat de títols que he sentit darrerament que s’atorguen a sí mateixos, “professionals” diversos).

Els psicòlegs, quan fem psicoteràpia, ajudem als nostres pacients a superar el dolor emocional i a millorar el seu benestar i estat d’ànim. Això ho podem fer des de diversos enfocaments professionals: uns exploren a fons el passat, d’altres es situen en el present, uns es centren més en aspectes conscients, d’altres en aspectes inconscients… Si heu anat a més d’un psicòleg, haureu pogut percebre aquestes diferències absolutament lícites.

Segons la guia per la bona pràctica en coaching, en el marc de la Coaching Psychology, elaborada pel Col·legi de psicòlegs de Catalunya, “ El coaching com a activitat genèrica, és una subdisciplina que permet identificar i dissoldre els obstacles que impedeixen a la persona l’assoliment dels seus objectius, així com assolir noves fites que la situïn en un estat de creixement per al millor desenvolupament de les seves competències.”

Si estem parlant de canviar creences, de reconèixer i gestionar emocions limitadores, de prendre consciència de les pròpies necessitats, de processos d’aprenentatge i de passar a l’acció, de què estem parlant si no de psicologia?

O és que els psicòlegs que treballem a la consulta, a banda de psicoteràpia, no hem fet també coaching molt abans que es digués així?

Amb això no estic dient que tots els coach hagin de ser psicòlegs (seria un llarg debat), però sí que opino amb ferma convicció, que per ser un bon coach, cal tenir grans coneixements de psicologia.

Aleshores, som els psicòlegs que hem de formar-nos en coaching? O són els coach no psicòlegs els que s’han de formar en psicologia? Quan et formes en coaching, no t’estàs formant precisament en aspectes psicològics?

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Per part meva, sóc psicòloga i també m’he format en coaching i ho seguiré fent, però vull posar sobre la taula el gran valor afegit de ser psicòleg, valor que de vegades es menysté o es confon.

Finalment afirmar que estic totalment d’acord amb aquella frase que em van dir fa molts anys: “…Cada professional al seu terreny.”