Entrades

Festes de Nadal 2019-2020

Amb aquest – Bones festes!!! – en l’assumpte del meu correu, estic expressant el meu desig de tot cor. Tot i així, sabem que les festes de Nadal les vivim cada any de manera diferent en funció del que ens estigui passant.

Sigui com sigui el teu moment, i decideixis celebrar-lo o no, aquestes festes seguiran sent tan reals i teves com qualsevol altre Nadal, i t’animo a que les visquis amb consciència.

Si vols llegir les meves reflexions sobre el dol i les festes de Nadal, pots trobar-les aquí.

Desitjo que l’any 2020 arribi carregat de decisions madures, objectius i projectes.

M’agradarà acompanyar-te en allò que necessitis.

Una abraçada!

Gemma Prats

Les absències escollides

Desitjar bones festes a tothom és l’expressió del que voldríem que fos. Però sabem que tot i que seria fantàstic que les festes de Nadal fossin dies de pau, amor i felicitat, no sempre ho són. I és important ser-ne conscient i deixar-nos sentir de debò, acceptant les nostres emocions, siguin quines siguin.

Aquest any vull posar sobre la taula un tipus concret de dol i la manera com ens impacta, especialment durant les festes nadalenques.

En aquestes dates es parla molt del dol per les absències inevitables, com la mort o la malaltia dels éssers estimats, o d’altres circumstàncies no desitjades. Tothom, en més o menys mesura, hem viscut o vivim la tristesa i la impotència que comporten aquest tipus de pèrdues i la duresa que suposa viure-les.

Del que no es parla tant és de les absències volgudes o decidides, les d’aquelles persones estimades que han decidit no ser-hi per voluntat pròpia. Aquesta també és una situació en la qual cal elaborar un dol per part de tothom, perquè quan es trenca una relació entre dues persones, necessàriament canvia el grup on es mouen, i per tant el dolor i el trencament acostumen a ser generalitzats.

Si algú no vol estar amb nosaltres, no ens queda més remei que respectar la seva decisió i acceptar la situació, malgrat el gran dolor que ens pugui provocar. Fins i tot quan la decisió d’una altra persona trenca allò que nosaltres estàvem mirant de preservar amb esforç, i ens genera una gran decepció i frustració a més a més de la tristesa de la pèrdua.

Les decisions madures són aquelles en les que, a banda del que volem aconseguir, cal que ens preguntem també el que volem conservar, ja que la impulsivitat pot acabar trencant-ho tot.

Aquest any, potser sou vosaltres qui heu decidit ser les persones absents, o pel contrari sou qui viureu l’absència de qui ha decidit no ser-hi. En tot cas, tinguin el color que tinguin i generin les emocions que generin, aquestes festes seguiran sent tan reals i vostres com qualsevol altre Nadal.

Desitjo que visqueu aquestes dates amb consciència i acceptació, i que l’any 2020 arribi carregat de decisions madures, objectius i projectes.

L’empatia no només són paraules

Entenc l’empatia com la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’entendre com pot sentir-se emocionalment en un moment determinat, d’entendre des d’on mira, des de quins coneixements, des de quines creences, des de quins valors i també des de quines necessitats.

Des dels meus coneixements, les meves creences i els meus valors, jo veig als presos del procés com a presos polítics, com a persones innocents, que no han comès cap delicte. Els meus valors en aquest sentit són prou forts per deixar al marge algunes falses necessitats, com la de quedar bé amb tothom, o fins i tot la de no perdre oportunitats professionals. El llaç groc que porto a l’abric, és a twitter i també a linkedin, sabent que això em pot arribar a fer perdre clients. Ho assumeixo per responsabilitat i per coherència.

Mirant de fer un acte d’empatia, sé que alguns polítics del Parlament de Catalunya veuen als nostres presos com a delinqüents, com a persones que han comès il·legalitats, i amb la seva interpretació del valor de la justícia, creuen que han de ser jutjats i ser a la presó. Per tant, he pensat en qualsevol persona que sota els meus paràmetres em pugui semblar un delinqüent i que jo cregui que ha de ser a la presó. I quan penso en els seus pares, fills, parelles, amics, connecto amb el seu dolor tan profundament, que no puc imaginar-me no mirar-los als ulls quan es fa un reconeixement públic de la cruesa de la seva situació. Si en algun d’aquests casos cregués que els presos no mereixen una abraçada, crec que els seus familiars sí.

Seguint amb el meu intent d’empatia, penso que potser la falsa necessitat que tenen aquests polítics de seguir pertanyent als seus grups, la falsa necessitat de poder, la por a perdre la feina, o la por a enfrontar-se al seu grup, entre d’altres, els tenen tan empresonats com els que ho estan físicament. Ahir a FAQS TV3, la filla de Jordi Turull, va dir una frase magnífica: “Tothom té humanitat dins seu, potser cal anar-la a buscar perquè hi ha molts interessos i és normal, però en el fons no crec que se sentin còmodes així…”.

De tota manera, aquest intent meu d’empatia parteix de la meva interpretació. L’empatia requereix escoltar l’altre, amb una escolta activa, sense judici. Però si cap d’aquestes persones és capaç d’explicar què els va portar a ni mirar a la cara als familiars dels nostres presos, a mi només em queden les interpretacions.

Teniu dret a no mirar-los, a no aplaudir-los, igual que d’altres tenen dret a no saludar-vos. No hi ha conductes bones o dolentes, hi ha conductes “utilètiques”, aquelles que són útils i contribueixen als nostres objectius, i al mateix temps ens permeten dormir en pau i en equilibri amb la nostra consciència. I la consciència de cadascú, és seva i només seva.

Nota: El terme “utilètic” l’utilitzo sovint, però no el busqueu al diccionari, simplement me l’he inventat.

2015: Com abordar els conflictes que es produeixen per les dificultats per conciliar

Aquesta activitat és gratuïta.

Descripció
Les persones i la societat en general, ens trobem en un moment de canvi que fa necessari repensar una forma diferent d’organitzar-nos.

La nostra vida personal, professional i familiar interrelacionen, i no sempre resulta fàcil trobar un encaix entre els diferents àmbits. Aquesta falta d’encaix, en moltes ocasions ens submergeix en un conflicte, amb l’empresa, amb la família i amb nosaltres mateixos.

No és fàcil trobar receptes a aquesta problemàtica, atès que existeixen una diversitat de sectors, d’objectius de les empreses i de les persones que les componen, que són plurals. Per això, la implantació de mesures estàndard, no sempre és vàlida per a tots, i en aquest escenari, la MEDIACIÓ, pot ajudar-nos a crear diferents contextos, diferents alternatives, per arribar a establir mesures que siguin vàlides pels uns i els altres.

A CMB, en col·laboració amb Mediam i Avalon, han dissenyat uns tallers dirigits a les famílies, per poder treballar la prevenció dels conflictes provocats per les dificultats per conciliar.

Buscarem eines per poder gestionar de la millor manera possible els conflictes, i posarem en comú l’experiència viscuda i l’efectivitat d’aquestes. També treballarem de forma pràctica i vivencial com la mediació pot ajudar-nos a establir acords en relació a la conciliació i minimitzar els efectes negatius que té en les nostres vides.

Continguts:
– La conciliació vida laboral, personal, familiar i social. Anàlisi dels conflictes que vivim les persones.
– Eines per abordar aquest tipus de conflictes.

Objectius:
– Tenir clar per què es produeixen els conflictes
– Saber com puc treballar la prevenció del conflicte
– Conèixer les eines per resoldre positivament els conflictes

Format: 2 Sessions:
1a sessió 2.30 h
i 2a sessió 1.30 h

Metodologia:
Participativa. El taller es farà en dues sessions, la primera per poder oferir eines que puguem aplicar en la gestió de conflictes, centrant la nostra atenció en la conciliació. La segona sessió per fer una posada en comú de les eines treballades.

Persones formadores:
Montse Mir, Carol Pinilla i Gemma Prats

___________________________________________________________________________________________

La meva participació serà a Nútrim els dies 10 de desembre i 27 de gener

logo_nutrim

1 / NÚTRIM 

Comte Borrell 143 – Baixos (Eixample)
1 Sessió:
10 desembre de 17,30h a 20h
2 Sessió:
27 gener de 18h a 19.30 h
Formadores:
Carol Pinilla i Gemma Prats

Informació d’altres llocs i dates: CMB

logo_cmb_es

Inscripcions: 

Pel taller de Nútrim, podeu enviar-me un correu electrònic a info@gemmaprats.cat

Per algun dels altres dos tallers, podeu enviar un correu electrònic, fent constar a quin dels tallers voleu assistir, a:
info@avalon.cat
mediamcatalunya@gmail.com

 

Amb el suport de:

avalon-300x113

Organitza:

Els nens ja s’han fet grans

Després d’unes bones vacances, torno a connectar amb les piles carregades i amb ganes de nous projectes.

Per anar engegant, comparteixo amb vosaltres algunes reflexions sorgides després de tertúlies a la fresca de les nits d’estiu amb persones de tot tipus, alguna de soltera o vídua, d’altres separades i també persones amb la parella de tota la vida. Individus diversos amb un sol punt en comú: són pares i mares de fills d’entre 17 i 20 anys.

Abans d’endinsar-me en aquest apassionant tema, vull esmentar que jo vaig decidir no ser mare i que cada dia que passa estic més satisfeta d’aquesta gran decisió que vaig prendre ara ja fa 20 anys.

Podem llegir molt sobre els errors dels pares i mares en la transmissió de valors, en l’educació, en com estimar i donar afecte… Segur que s’equivoquen i s’equivocaran tota la vida. Ara bé, i els fills? A partir de quina edat deixen de ser pobres víctimes i comencen a ser responsables d’alguna cosa?

Com poden lluitar un pare i una mare contra la crisi de valors que hi ha a la societat en general?

Aquest estiu he vist pares i mares maltractats psicològicament, menystinguts i no respectats pels seus fills. La majoria justifiquen accions injustificables d’aquests joves, alguns dels quals, sota el meu punt de vista, mereixen l’adjectiu de “petits monstres”. Pares i mares abatuts, desgastats i tristos.

Fa temps, una persona desesperada amb tres fills, em deia que si tornés a néixer no en tindria cap, i s’aterria ella mateixa escoltant-se dir això, al mateix temps que no s’atrevia a dir-ho a ningú. Ens ha d’estranyar tant aquesta afirmació? O és un sentiment més comú del que realment la gent expressa en públic?

Conclusió: La confiança és un valor molt fràgil, difícil de construir i molt fàcil de trencar. Sembla que els pares ho perdonen tot, però en les relacions amb la resta de mortals, una sola acció pot malmetre una relació d’anys. És important tenir en compte que a la vida, tot allò que fem i tot allò que no fem, tindrà unes conseqüències. Ser responsable significa haver-les contemplat i acceptat prèviament. Ja és hora que alguns pares s’alliberin d’aquesta culpa que tan pesa i deixin d’assumir la responsabilitat que no els pertoca, els nens ja s’han fet grans.