Entrades

La pel·lícula de la gestió de l’estrès

Ara que tinc el privilegi de poder fer un mes de vacances, aprofito per compartir les meves reflexions sobre la pel·lícula de la gestió de l’estrès.

Començaré posant sobre la taula una frase d’Aristòtil que m’haureu sentit dir milers de vegades, i que actualment és totalment vigent per la crispació general que percebo. La frase diu així:

“Tothom pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això certament no resulta tan senzill”.

És normal que, davant d’aquesta crisi sanitària, les persones estiguem tenses, irritables, susceptibles, enfadades i tristes. El tema és detectar amb qui o què ens estem enfadant i saber-ho gestionar. Realment ho hem d’abocar sobre les dependentes de farmàcies i comerços? Els cambrers? Les professionals de centres sanitaris? Sobre els nostres fills, parelles, amics…? Igual que cal reciclar els residus perquè el món sigui millor, també és important saber on abocar les nostres misèries per tal que la societat i les persones millorem.

En aquest sentit vull fer èmfasi en alguns aspectes rellevants per gestionar el nostre estrès i ansietat:

  1. Som com realitzadors de cinema, podem controlar on posem el focus: has assistit mai al rodatge d’una pel·lícula de terror? Segurament constataràs que veure el rodatge de manera completa fa menys por que quan veus aquell plànol a la pantalla. Això passa perquè durant el rodatge pots observar més coses que aquella escena, veus l’entorn i altres coses que hi estan passant, maquilladors, micròfons, càmeres, alguna tertúlia allunyada de l’escena que visualitzes de reüll, actrius i actors canviant de vestuari, etc. Amb les coses que ens preocupen passa una mica el mateix, com més hi posem el focus, pitjor ens sentim. Obrint el plànol i mirant a altres bandes podrem reduir la sensació d’ansietat o en tot cas evitar magnificar-la més del compte. 
  2. L’estrès és útil, eliminar-lo del tot amenaçaria la nostra supervivència: quan una cosa depèn de nosaltres, és bo enfocar-nos-hi bé, això ens donarà l’energia suficient per a abordar la situació de la millor manera possible. Quan una cosa ja no depèn de nosaltres, descartar el plànol és el més adequat, ja que no aportarà res interessant a la nostra pel·lícula. 
  3. Ajustar les expectatives a la nostra realitat evitarà frustracions innecessàries: un bon autoconeixement així com conèixer i acceptar els altres i el nostre entorn, ens ajudarà a ser més realistes. 
  4. La vida contemplativa també és vida: avorrir-nos i no fer res pot acabar sent un bon recurs. Si el sabem dosificar l’acabarem gaudint.
  5. L’oxitocina és una hormona que ens ajuda a reduir els nivells d’estrès, a relacionar-nos millor i a augmentar la nostra autoconfiança. A continuació trobaràs un joc de paraules per descobrir 13 activitats quotidianes que ajuden a generar-la. I si no les trobes totes, aquí hi tens la solució 😉

I ara, ja pots començar a rodar la millor pel·lícula de la gestió de l’estrès possible d’aquest mes d’agost: 3, 2, 1… Acció!

 

Reflexions d’estiu

Sóc alegria i tristesa, sóc emoció i raó, sóc humana i vull sentir-me lliure per sentir.

Viurem aquest mes d’agost en funció del que ens estigui passant en aquest moment i de com ens sentim. Per uns seran les millors vacances de la seva vida, per altres seran unes bones vacances, per altres seran vacances difícils i pels altres no seran vacances. Totes les opcions són humanes, vàlides, respectables i possibles.

Pensant en les diferents vivències que tindrem uns i altres de les vacances, i de les circumstàncies en les que jo viuré les meves, he recordat experiències d’aquests darrers anys, que m’han fet observar dues tendències contraposades que circulen per l’ambient. Són dos tipus de missatge, que sota el meu punt de vista, ens poden acabar fent sentir culpables de sentir.

El primer és un corrent que he viscut molt en la meva pell. És aquell que et recorda que si dius que et sents molt feliç, segur que amagues alguna cosa. I reps comentaris del tipus: “ui, aquest somriure és fals, darrera s’hi amaga alguna cosa”, “és impossible estar tan feliç i positiu, segur que no t’estàs enfrontant a la realitat”, “com pots sentir-te feliç amb les desgràcies que hi ha al món?” i “bla, bla, bla…”. Mostrar-te súper feliç pot ser un inconvenient, i fins i tot pot ser motiu d’exclusió dins un grup.

El segon corrent, és el que prodiga la psicologia positiva, hem de mirar sempre en positiu, hem d’estar alegres i contents i hem de ser uns súper herois disposats a sortir contínuament de la nostra zona de confort. Els comentaris que pots rebre des d’aquesta banda són del tipus “no tens cap dret a queixar-te, deixa de ser victimista”, “si has de venir a sopar amb aquesta cara de pomes agres, millor que no vinguis”, “t’he trepitjat i t’he menystingut, encara que ara no ho entenguis algun dia veuràs que era el millor per tu” i “bla, bla, bla…”. Si no ets un heroi que viu totes les experiències negatives sabent treure’n una gran lliçó de vida, és que no ets ningú.

Escoltant a uns i a altres gurus amb esperit crític, jo he preferit treure les meves pròpies conclusions. Aquí les comparteixo per qui en pugui o vulgui treure profit, i us animo també, si us ve de gust, a treure les vostres.

1. Pot ser que em senti tan feliç que no tingui ganes de sortir de la meva zona de confort, perquè la trobo meravellosa i vull mantenir-me dins ella pels segles dels segles. Sortiré de la meva zona de confort quan aquesta em limiti o m’incomodi, o quan les circumstàncies de la vida m’hi obliguin. Però no ho faré per què algú em digui que és el que he de fer ni perquè sigui l’únic camí.

2. Pot ser que vulgui anar a sopar amb els meus amics perquè no vull estar sola, però no puc deixar la meva tristesa a casa tancada amb pany i clau, si jo vinc a sopar, la meva tristesa també ha de tenir el seu plat a taula i sentir-se benvinguda.

3. Si et dic que estic en un moment meravellós de la meva vida i que sóc immensament feliç, potser és veritat, encara que a tu et sembli impossible sentir-te així algun dia.

4. Estar enfadat, tenir por, sentir enveja o desmotivació, és un fet humà. No només tinc dret a sentir-me així, sinó que és inevitable. Puc decidir què faig, però no com em sento. Evidentment en funció del que faci puc influir en les meves emocions, i això sí és a les meves mans.

5. Faré les coses que em vegi en la necessitat de fer, les coses que cregui que em seran útils, les coses que jo vulgui fer. No faré les coses perquè me les digui algú. Per tant si algú vol que jo faci alguna cosa, ho aconseguirà més aviat fent-me veure la necessitat de fer-ho que imposant-m’ho com a dogma de fe.

6. Els darrers cinc punts els podeu compartir, els podeu rebatre, els podeu ignorar, o els podeu llençar a la paperera. Qualsevol opció estarà bé si és la que vosaltres heu decidit. Ningú no tenim la veritat absoluta, si és que aquesta existeix.

Jo vull viure aquest mes d’agost sent conscient de mi mateixa i deixant-me sentir. I tu? Com el vols viure?

Fotografia: obra d’Enric Font