Entrades

Emoció + Creença = emoció x 2

Quantes vegades a la vida has sentit enveja? I en quantes t’has afanyat a afegir-hi l’etiqueta d’”enveja sana”? Les emocions no són sanes o insanes, el que és beneficiós per la nostra salut emocional, és reconèixer-les, acceptar-les i decidir què fem amb elles.

Per tant, l’enveja és enveja es miri per on es miri, i si en algun moment de la teva vida la sents i comences a pensar que no l’hauries de sentir perquè és dolenta i tu no ets tan mala persona com per sentir-la i bla, bla, bla… Aleshores sentiràs enveja i culpa.

Has vist que fàcil que es poden multiplicar les emocions?

Les persones no podem decidir com ens sentim i cal que ho reconeguem i ho acceptem. Totes les emocions formen part de nosaltres i per tant, acollir-les és acceptar-nos amb tot allò que ens agrada i també amb el que no.

El que sí que podem fer i és a les nostres mans, són tres coses:

1. Treballar sobre les nostres creences i pensaments, ja que les emocions se n’alimenten.

2. Reconèixer les emocions que sentim, justament en el moment en què les sentim, acceptar-les i decidir com volem gestionar-les: meditació, esport, art, escriptura, converses pendents…

3. Exercir autocontrol. És a dir, que tot allò que fem, no fem, diem o callem ho decideixi la nostra voluntat i no deixem que se n’apoderin les nostres emocions. Per tant, aconseguir tenir conductes “utilètiques”(*) que ens beneficiïn i ens potenciïn.

Tot això requereix un treball d’auto observació i d’entrenament important. Un temps i un esforç, que només decidirem invertir si hi veiem beneficis. Ho voleu provar?

(*) “utilètica” és un terme que no existeix. Me’l vaig inventar per referir-me a la conducta o a la comunicació. Per mi la comunicació “utilètica” és aquella que és útil i per tant contribueix als nostres objectius, i és ètica i per tant està alineada amb els nostres valors. Com que la utilitat i els valors són personals, només nosaltres mateixos podrem determinar si una comunicació ha estat “utilètica” o no.

L’empatia no només són paraules

Entenc l’empatia com la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’entendre com pot sentir-se emocionalment en un moment determinat, d’entendre des d’on mira, des de quins coneixements, des de quines creences, des de quins valors i també des de quines necessitats.

Des dels meus coneixements, les meves creences i els meus valors, jo veig als presos del procés com a presos polítics, com a persones innocents, que no han comès cap delicte. Els meus valors en aquest sentit són prou forts per deixar al marge algunes falses necessitats, com la de quedar bé amb tothom, o fins i tot la de no perdre oportunitats professionals. El llaç groc que porto a l’abric, és a twitter i també a linkedin, sabent que això em pot arribar a fer perdre clients. Ho assumeixo per responsabilitat i per coherència.

Mirant de fer un acte d’empatia, sé que alguns polítics del Parlament de Catalunya veuen als nostres presos com a delinqüents, com a persones que han comès il·legalitats, i amb la seva interpretació del valor de la justícia, creuen que han de ser jutjats i ser a la presó. Per tant, he pensat en qualsevol persona que sota els meus paràmetres em pugui semblar un delinqüent i que jo cregui que ha de ser a la presó. I quan penso en els seus pares, fills, parelles, amics, connecto amb el seu dolor tan profundament, que no puc imaginar-me no mirar-los als ulls quan es fa un reconeixement públic de la cruesa de la seva situació. Si en algun d’aquests casos cregués que els presos no mereixen una abraçada, crec que els seus familiars sí.

Seguint amb el meu intent d’empatia, penso que potser la falsa necessitat que tenen aquests polítics de seguir pertanyent als seus grups, la falsa necessitat de poder, la por a perdre la feina, o la por a enfrontar-se al seu grup, entre d’altres, els tenen tan empresonats com els que ho estan físicament. Ahir a FAQS TV3, la filla de Jordi Turull, va dir una frase magnífica: “Tothom té humanitat dins seu, potser cal anar-la a buscar perquè hi ha molts interessos i és normal, però en el fons no crec que se sentin còmodes així…”.

De tota manera, aquest intent meu d’empatia parteix de la meva interpretació. L’empatia requereix escoltar l’altre, amb una escolta activa, sense judici. Però si cap d’aquestes persones és capaç d’explicar què els va portar a ni mirar a la cara als familiars dels nostres presos, a mi només em queden les interpretacions.

Teniu dret a no mirar-los, a no aplaudir-los, igual que d’altres tenen dret a no saludar-vos. No hi ha conductes bones o dolentes, hi ha conductes “utilètiques”, aquelles que són útils i contribueixen als nostres objectius, i al mateix temps ens permeten dormir en pau i en equilibri amb la nostra consciència. I la consciència de cadascú, és seva i només seva.

Nota: El terme “utilètic” l’utilitzo sovint, però no el busqueu al diccionari, simplement me l’he inventat.