Sant Jordi 2021

Sant Jordi 2021

Després d’un any molt difícil, comencem a recuperar a poc a poc algunes coses que l’any passat no vam poder gaudir plenament, com per exemple aquest dia de Sant Jordi.

Aquest any ho vull celebrar, compartint un poema sobre l’amor que tinc guardat en un recull de reflexions que em va regalar la meva àvia l’any 1983 i que estan escrites per ella. La iaia Fina creia molt en Déu, i sempre es nota en els seus escrits. Les meves creences estan molt lluny de les seves, però l’amor d’àvia i neta, sempre va ser sincer.

L’escrit vol ser un exercici de dol i un homenatge a totes les persones grans que han mort soles aquest any en circumstàncies molt dures, per recordar que malgrat no haver pogut estar amb elles en aquells moments, van tenir el nostre amor.

Us aviso abans de tot, que si esteu tovets o tovetes, us pot fer plorar.

Desitjo que gaudiu d’aquesta diada de Sant Jordi!

 

Amor, sublimitat de la vida

L’amor que amb esclat de joia els nostres fills els va unir,

és l’amor que també un dia nosaltres vàrem sentir.

És magnífica cadena, que la vida va donant,

com si fos collar de perles que els anéssim enfilant.

És doncs l’amor font de vida que ha format la humanitat,

és el sentiment més noble que a tots ens ha de salvar.

L’amor no és pas egoista, l’amor ho perdona tot,

és l’essència de la vida, és trist viure sense amor.

L’amor quan és ben de veres, no demana pas mai res,

i amb les més petites coses es dóna per ben comprès.

Un somriure, una mirada, un bell gest que ho digui tot,

no un petó protocol·lari sinó en bes sortit del cor.

Més ai! Estiguem alerta, que passen volant els anys,

i sense adonar-nos-en, ens trobem que ja som grans.

I és llavors que ens enfronta una realitat constant,

que com més amor voldríem més sols ens anem quedant.

Els fills, com és llei de vida, ses pròpies llars han format,

els pares que tant ens volien per sempre ja ens han deixat.

I ens mirem l’un a l’altre i ens estrenyem fort les mans,

tot demanant a l’altíssim que no ens separi ja mai,

que en arribar la nostra hora, se’ns emporti els dos en pau.

 

Josefina Xiberta (La meva àvia)

 

 

Imatge de Moshe Harosh de Pixabay