Medicació o Psicoteràpia?

Celebro que s’estiguin trobant fàrmacs que puguem utilitzar per millorar la nostra qualitat de vida i també per salvar vides. Estic a favor de la medicació quan cal i en alguns casos, quan ho he considerat oportú, he adreçat al psiquiatre a alguna de les persones que acudeixen a la meva consulta. Aquest post per tant, no pretén ser una crítica als fàrmacs, sinó una reflexió sobre la facilitat amb la qual els prenem i sobre la descoordinació que hi ha entre els diferents professionals de la salut.

M’estic trobant darrerament amb massa joves d’entre 20 i 25 anys, que acudeixen al neuròleg amb símptomes diversos, i un cop diagnosticat un primer episodi d’ansietat, els recepten medicació o els envien al psiquiatre perquè ho faci. Em preocupa que ni tan sols s’esmenti la possibilitat d’acudir a un psicòleg.

Sabem que per combatre l’ansietat no sempre ni necessàriament calen fàrmacs. També sabem que molts d’aquests, poden generar dependència i també poden afectar de manera negativa a altres aspectes de la vida de les persones: sexualitat, atenció, to vital, augment de pes…
Des del meu punt de vista, els pacients tenen dret a conèixer que, al marge dels fàrmacs, tenen altres possibilitats contrastades i útils per trobar-se millor.

Perquè molts professionals de la medicina no proposen als seus pacients l’opció del psicòleg?

Segurament hi ha múltiples respostes en funció de cada cas. Estic convençuda que hi ha part de responsabilitat dels metges, i també dels psicòlegs. Per altra banda, segur que tampoc no ajuda l’intrusisme que patim en l’àmbit de la psicologia, i l’empanada mental que tenim la societat en general sobre les diferents teràpies o “pseudoteràpies” existents.

Amb l’objectiu final del benestar de les persones, crec que cal més comunicació i cooperació entre els diferents professionals de la salut. Deixo el tema sobre la taula per a la seva reflexió.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari