Der Teufel

La immaduresa necessita “dimonis”

Assumir les nostres responsabilitats davant les coses que ens passen, requereix una bona dosi de maduresa que anem assolint a mesura que creixem internament.

És evident que hi ha coses que s’escapen del nostre control, com per exemple alguns problemes de salut, accidents etc. I és important allunyar culpes alienes i entendre que no som responsables de tot.

Ara bé, cal ser conscients que tenim molta més responsabilitat de la que creiem en allò que ens passa. Totes les decisions que prenem per activa (decidir – actuar – parlar) o passiva (no decidir – no actuar – callar), tenen efectes sobre allò que passa després, i actuar amb responsabilitat significa haver avaluat les possibles conseqüències i estar disposats a assumir-les.

Quan som petits i/o immadurs, necessitem trobar un “dimoni”, algú a qui atribuir la culpa i la responsabilitat de tot allò que ens passa. La ràbia i el menyspreu cap a aquella persona, que acostuma a ser propera, ens exonera de tota obligació i de tot compromís, mantenint-nos de manera permanent en la comoditat del rol de la víctima.

Poc a poc, si anem madurant, podem entendre que mantenir aquest “dimoni” només alimenta la nostra infelicitat, i si som capaços de prendre consciència de tot plegat, deixem d’odiar al monstre i el mirem des d’un altre lloc, apreciant tot allò de bo que té, ja que deixa de fer-nos de mirall de les nostres misèries.

Però de vegades la maduresa no arriba, i cal recórrer a altres conductes estratègiques que funcionen de manera similar a les tècniques paradoxals. Sovint l’única sortida per fer desaparèixer el “dimoni” d’algú, és buscar un substitut de la bèstia.

Com diria el Tomeu Penya, “tinc el dimoni dins jo”, però és per una bona causa, i això em reconforta.