Pobres infeliços

Els meus objectius principals quan utilitzo les xarxes socials de manera professional, són per una banda potenciar el meu negoci i donar a conèixer els meus serveis de psicologia, formació i psicoteràpia, i per l’altra posar sobre la taula qüestions que puguin ajudar a les persones a conèixer-se millor a elles mateixes i a reflexionar sobre aspectes com la felicitat, la conducta humana, els valors, les creences etc. Tots aquests conceptes s’entenen i s’interpreten des de cada individu, i és per això que no acostumo a expressar les meves opinions ni les meves idees a títol personal, ja que no aporten res més que una visió subjectiva que és tan real i tan parcial com qualsevol altra.

Un dels objectius generals que plantegen les persones quan se’ls demana a què aspiren a la vida, és el de ser felices. És un desig que pràcticament tothom tenim i tots creiem que mereixem. El cert, és que quan mirem de descriure què entenem per felicitat, surten tots els interrogants.

És el mateix ser feliç que sentir-se o estar feliç? Tots ens sentim feliços en les mateixes circumstàncies? Hi ha algú que no mereixi la felicitat? Les persones som capaces de ser felices per nosaltres mateixes? Sabem ser feliços?

Aquí acabaria un escrit dels meus seguint la meva línia habitual, preguntes llençades a l’aire per a la reflexió individual i si cal pel debat.

Però avui no em vull quedar aquí perquè em preocupa el que he sentit per la ràdio només començar el dia: L’assignatura de religió, amb la nova llei d’educació diu que cal “reconèixer la incapacitat d’un mateix per a assolir la felicitat” i “acceptar la necessitat del salvador per ser feliç”. Evidentment quan parlen del “salvador” pensen només en un, i no hi ha ni rastre d’altres religions en els temaris.

S’ha pensat en el mal que pot fer transmetre aquestes creences als nens? Hi haurà ciutadans que tindran la porta oberta a la felicitat i d’altres que no? Com s’explicarà una cosa que passa sovint que és que algú se senti feliç i no cregui en Déu? I encara pitjor, què li diran a les persones que creguin en Déu i se sentin immensament infelices? Quin paper jugarà la culpa en tot plegat?

Cada dia constato a la meva consulta les seqüeles que han deixat en moltes persones algunes maneres d’interpretar i transmetre les religions. Tenia l’esperança que en la nostra societat i en el nostre sistema educatiu era un tema gairebé superat, però malauradament ja hi tornem a ser.

Per tant, avui vull dir-hi la meva: Afirmo que les persones tenim la capacitat de ser i sentir-nos felices per nosaltres mateixes sense necessitat de creure en Déu. I al mateix temps, penso que també tenim dret a sentir-nos infelices i a viure les emocions negatives tot i creure en Déu.

Jo no sé si Déu existeix o no, el que sí puc afirmar és que sense creure en ell, he arribat a sentir-me molt feliç i molt infeliç en diferents moments de la meva vida, i avui, que de moment segueixo sense creure en Déu, em sento plenament feliç.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga, Formadora i Psicoterapeuta

Les emocions a la menopausa

Les emocions i estats emotius, són respostes individuals de l’organisme que ens informen de l’estat del benestar. Quan dic individuals, vull dir que depenen de la interpretació de la realitat que fa cada persona davant una mateixa situació.

Les persones no podem decidir com ens sentim, encara que hi ha maneres d’incidir en les nostres emocions.

És normal que davant un canvi com és l’arribada de la menopausa, experimentem emocions negatives com la por al desconegut, la tristesa de deixar alguna cosa enrere, la impotència i la ràbia dels canvis inevitables com el pas del temps, la sorpresa per coses noves, la indignació per sentir-nos etiquetades… És important que, si hi són, reconeguem aquestes emocions, les afrontem i aprenguem a gestionar-les.

Hi ha dones que arribat el moment, no experimenten emocions negatives, perquè el significat que donen a la menopausa és positiu i estan preparades per afrontar-la, i a més potser no han patit les molèsties físiques que pot representar en alguns casos. Perfecte!

Altres dones, sí les experimenten i reconeixen el seu malestar. És el primer pas per superar la situació i sentir-se millor. És qüestió d’afrontar el problema i si cal demanar l’ajuda d’un / una professional.

Finalment, hi ha dones que tenen totes aquestes emocions negatives reprimides, davant una falsa aparença d’acceptació (neguen les emocions). Aquí tenim un problema que pot afectar la nostra salut.

Per tant, el primer que recomano és que acceptem les emocions negatives encara que no ens agradin, que les compartim o les escrivim en un paper per reconèixer i afrontar-les. Les emocions negatives també són humanes i poden ser potenciadores si les sabem gestionar.

Un cop fet això, és important redefinir el concepte de menopausa, reubicar-lo en la nostra societat i ser conscients del nostre entorn i de la nostra esperança de vida. Sovint vivim en una societat moderna mantenint vells prejudicis que ara només existeixen en els nostres caps.

Vinga noies! Perquè la societat canviï les falses creences existents al voltant de la menopausa, primer hem de fer-ho nosaltres.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga Formadora i Psicoterapeuta

Com ens afecta el canvi d’hora?

Es pateix depressió amb el canvi d’hora?

El canvi d’hora, en si mateix, no produeix depressió, encara que si que està comprovat que l’estat d’ànim guarda relació amb la llum solar i el bon temps. Durant la tardor i hivern poden aparèixer símptomes com tristor i decaïment, i en casos més aguts, irritabilitat o quadres d’ansietat.

Pot ocórrer que aquest estat de tristesa, no sigui passatgera, sinó que sigui un senyal d’una forma de depressió anomenada Trastorn Afectiu Estacional.

Si una persona, davant d’aquesta situació pateix alteracions del seu estat d’ànim i no pot abordar-les de manera correcta, podria desencadenar en un estat de depressió més profunda.

És possible evitar aquesta sensació de tristesa quan veiem que hi ha menys hores de llum?

Sí , ja que la tristesa és una emoció, i les emocions estan relacionades amb el físic però també amb el psíquic. Podem combatre aquest desànim canviant el nostre pensament negatiu i les nostres creences sobre la manca de llum , com? deixant de repetir constantment “ja és de nit” Tenir una vida activa, el contacte amb la natura, desenvolupar activitats agradables, etc. són eines que poden ajudar-nos a combatre aquests símptomes durant els mesos de menys llum.

Quants dies sol durar aquesta sensació?

Canvia en funció de persones, edats i situacions, però en principi pot anar de dos dies a una setmana aproximadament. En algunes persones pot allargar una mica més.

Si dura més, hem de preocupar-nos?

Si després del canvi horari notem que baixa el nostre estat d’ànim, tenim alteracions del son, dificultats d’atenció i concentració, irritabilitat… si aquests símptomes perduren després de tres setmanes, serà aconsellable fer una consulta mèdica.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga, Formadora i Psicoterapeuta

Assetjament moral a la feina

La violència comença amb petites coses, de vegades amb un donar l’esquena subtil que passa desapercebut per tothom menys per qui el rep, d’altres només amb una mirada punxant, per conèixer el grau de feblesa de l’altre, i veure si li aguanten la mirada o li defugen. La persona maltractadora és covarda i insegura. Assetja només a persones que no es veuen capaces de plantar-li cara, i així s’enganya a ella mateixa creient-se poderosa. La persona que rep aquest tipus d’assetjament, es troba en un estat de tensió i d’angoixa permanents.

Quan la persona maltractadora va obtenint benefici de la seva agressivitat, es va fent forta, i la violència pren un caire més directe, més verbal, més evident. Fins i tot li pot semblar que davant els altres està donant una imatge de seguretat i poder. És just en aquest moment quan la persona maltractada afegeix a l’angoixa, la por. La seva inseguretat és tan terrible que necessàriament té incidència en el seu rendiment. Aquesta nova fase d’agressivitat ja no passa desapercebuda, la majoria l’escolta amb orelles sordes i mirades compassives, que no ajuden en absolut si es queden mudes davant l’evidència.

Quan la persona maltractada està tant insegura que s’equivoca constantment, aleshores dubta realment de la seva capacitat i la seva autoestima baixa en picat. És aleshores quan l’angoixa i la por es barregen amb la culpa.

No hi ha res que en un entorn laboral pugui justificar paraules i fets com: “ets una merdosa”, ”surt d’aquí trasto“, “vull que et posis a treballar aquí al mig amb l’ordinador davant de tothom, perquè tots puguem veure què coi fas”, “t’empaperaré a tu i a tota la teva família”, “ets imbècil o què?” “bicho”, “gorda”, “plora, plora que no serveixes per res més” o “aquest tio és un gandul i un inútil” a esquenes de la víctima però davant de tot el personal incloses les persones que depenen d’ella.

L’assetjament a la feina és cosa de TOTS i TOTES. Les persones que senten expressions d’aquest tipus i es mantenen en silenci, són tan còmplices de la violència com la pròpia persona maltractadora. I les organitzacions que ho permeten i no són contundents davant aquest tipus de fets, també. La persona maltractada no té prou força i cal que l’ajudem! Tots en som responsables!

Finalment hi ha un tercer actor tan maltractador com el primer, aquella persona que pels motius que siguin fa acusacions i denúncies falses per mobbing, que estigmatitzen a qui és denunciat i desacrediten i perjudiquen a les víctimes reals d’assetjament.

Davant d’aquesta situació, què podem fer els professionals de la salut?

Evidentment no podem creure a cegues tot el que ens diuen. Tampoc no podem denunciar-ho perquè no en som testimonis, i només tenim una versió dels fets, i a més a més estaríem faltant al secret professional. Per altra banda, és infinitament difícil convèncer una persona aterrida que denunciï la situació, i si arribés a fer-ho, per començar li demanen dos testimonis. N’hi acostuma a haver molts, però poquíssims disposats a testificar. Nosaltres podem diagnosticar l’estat de pànic i defalliment de moltes d’aquestes persones i atribuir aquest estat a la percepció que tenen de la seva situació professional, sense estar completament segurs que aquesta percepció s’ajusti en bona mesura a la realitat.

Què més tenim a les nostres mans?

Només que hi hagi una sola possibilitat que els fets que m’exposen les persones que acudeixen a la meva consulta siguin reals, no vull quedar-me de braços creuats.

De moment l’únic que puc fer és posar-ho de manifest per a sensibilitzar tothom de la gravetat de tot plegat.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga Col·legiada 11679

La comunicació assertiva

La comunicació assertiva és l’habilitat de fer valer els nostres drets i sentiments, respectant els drets i sentiments aliens. La comunicació interpersonal, és una de les eines més valuoses de les que disposem per a aconseguir relacionar-nos de manera satisfactòria. Al mateix temps, se’ns pot girar en contra si no som capaços d’utilitzar-la de manera intencional.

Les persones necessitem comunicar-nos amb la parella, els amics, els veïns, els clients, els proveïdors, els companys de feina o de classe, els professors, etc. Si decidim no tenir cura de la nostra comunicació, correm el risc de quedar-nos sols. Si el volem assumir, almenys que sigui de manera conscient.

Comunicar-se de manera intencional significa prendre consciència de tot allò que fem i diem, i de per a què ho fem i per a què ho diem. Triar els gests, les cares, les paraules i el to de veu que considerem més adequats en cada situació. Pel contrari, la comunicació aleatòria, és tot allò que comuniquem sense voler. (Ex: Amb la nostra cara donem una informació que no volíem transmetre).

Comunicar amb intenció i de manera assertiva, no significa sempre dir les coses que l’altre vol sentir, però si dir-ho de la millor manera, respectant-nos a nosaltres mateixos i a l’altre. Si callo el que sento no em tinc en compte a mi mateix (comunicació passiva), si dic el que sento agredint i de males maneres, no tinc en compte l’altra part (comunicació agressiva). Si tinc cura de les dues parts parlant des del jo enlloc de des del tu, m’estic comunicant de manera assertiva. (Ex: JO em sento enganyada, enlloc de TU ets un mentider).

Exemples freqüents on algunes persones acostumen a ser passives o agressives quan seria més saludable i adaptatiu ser assertives:

1. El metge em dóna unes pautes complicades i jo tinc dubtes…
A) Resposta passiva: Em sento confús però no pregunto per no semblar tonto o pesat
B) Resposta Agressiva: “Els metges us penseu que ho sabeu tot i de comunicació no en teniu ni idea. A veure si t’expliques millor!!!”

2. Fa molta estona que espero a la sala d’espera i veig que la gent que ha arribat més tard passa davant meu…
A) Resposta passiva: M’enfado però no pregunto per no donar la nota.
B) Resposta Agressiva: Em dirigeixo a la persona de recepció i li dic cridant: “Es pot saber què passa? Això és intolerable, sou una colla d’incompetents!!!

De tota manera, la comunicació assertiva no sempre és la més adequada. Algunes vegades convé ser passiu i callar, i d’altres, després que repetides comunicacions assertives no hagin tingut bons resultats, pot convenir utilitzar fórmules més agressives. Cal tenir en compte que quan parlo de la necessitat d’utilitzar fórmules més agressiv es, em refereixo a una comunicació més contundent, en cap cas irrespectuosa o mal educada com són els exemples anteriors.

El més important és que, sigui quina sigui la nostra resposta: passiva, agressiva o assertiva, hagi estat triada de manera intencional i per tant controlada i decidida, assumint-ne les conseqüències. Si la nostra tria no ha estat la més encertada o la més útil, podem treure conclusions i treballar per fer-ho millor en properes ocasions.

L’empatia com a base per a les relacions interpersonals satisfactòries

L’empatia és una habilitat emocional que ens aproxima als altres de manera instantània. És l’habilitat per posar-nos en la pell d’altres persones (emocionalment parlant), i al mateix temps saber-ho comunicar, és a dir, que a l’altra persona li arribi que ens hem posat en el seu lloc.

Per a aconseguir aquesta sintonia emocional, hi ha cinc punts importants:

  1. Tenir clares les emocions que sentim en cada moment i reconèixer-les just quan comencen a aparèixer.
  2. Haver viscut un gran nombre d’experiències que ens hagin fet sentir diferents estats emocionals. Quant més haguem viscut a nivell emocional, quant més feliços haguem estat i quant més haguem patit i superat situacions, més desenvolupada tindrem l’habilitat per a empatitzar.
  3. Minimitzar els judicis que fem a les persones i situacions. Aprendre a emetre descripcions més objectives del que veiem fora de nosaltres.
  4. Escoltar de manera activa el que diu la gent i sobretot el per a què ho diu.
  5. Tenir presents les diferències individuals: El que jo sento en una situació, no necessàriament és el que sent una altra persona en la mateixa situació.

Un cop tinc molt clar com es sent l’altre persona, perquè el procés sigui complert, li he de comunicar que he entrat en sintonia emocional amb ella. Això ho puc fer tant de manera verbal com no verbal. L’empatia es pot transmetre amb un “entenc la duresa de la situació que estàs vivint, el pitjor és la impotència oi?” i també pot transmetre’s amb una abraçada, una mirada o una carícia.

Tots i totes empatitzem cada dia de manera espontània amb diferents persones amb les que tenim afinitat. El repte és arribar a empatitzar amb persones amb les que no estem d’acord o són molt diferents a nosaltres.

Com qualsevol habilitat de la intel·ligència emocional, l’empatia es pot entrenar. T’hi animes?

Gemma Prats i Molner
Psicòloga Formadora i Psicoterapeuta

Tres, dos, un… ACCIÓ!!!

Quan ens plantegem seguir hàbits saludables és fàcil que ens trobem amb barreres psicològiques que ens dificultin aconseguir els nostres objectius:

Fer exercici de manera regular
Seguir una dieta
Anar a córrer
Deixar de menjar tanta xocolata

Aquests són sovint propòsits que acaben quedant només en una declaració de bones intencions.

La pauta que seguim els éssers humans a l’hora d’actuar és la següent:

SITUACIÓ → PENSAMENT → EMOCIÓ → REACCIÓ

En funció del que pensem i de les emocions que això ens generi, reaccionarem de diferent manera davant la mateixa situació.
Aquí tenim un exemple de tres reaccions diferents davant una mateixa situació: “El metge em diu que tinc colesterol”.

OPCIÓ 1

SITUACIÓ  > El que passa: El metge em diu que tinc colesterol
PENSAMENT > El que penso: Quina tonteria, d’això no em moriré
EMOCIÓ >  El que sento: Tranquil·litat
REACCIÓ > El que faig: RES

OPCIÓ 2

SITUACIÓ > El que passa: El metge em diu que tinc colesterol
PENSAMENT > El que penso: No sóc capaç de fer règim
EMOCIÓ > El que sento: Impotència i frustració
REACCIÓ >  El que faig: Menjo més greix que abans

OPCIÓ 3

SITUACIÓ > El que passa: El metge em diu que tinc colesterol
PENSAMENT > El que penso: M’agafarà un infart, no em vull morir
EMOCIÓ > El que sento: Por / Preocupació
REACCIÓ > El que faig: Segueixo una dieta específica
Com podem veure, el fet d’actuar d’una manera o d’una altra, depèn de molts factors que convé revisar quan no estem aconseguint allò que suposadament ens hem proposat.
A Nútrim treballem tant per a ajudar a evitar situacions negatives, com per a ajudar a afrontar-les quan ja s’han donat.