La necessitat de mantenir converses incòmodes

Com portes les converses pendents? En tens alguna? La vols tenir? L’altra persona ho vol? Saps quines són les claus per a abordar converses pendents i construir relacions sòlides?

Quan en els cursos que imparteixo pregunto als meus alumnes quines coses valoren en les relacions humanes, un alt percentatge de persones respon que els agrada la sinceritat i la gent que parla clar.

Per altra banda, la meva experiència em diu que el nivell de maduresa per poder parlar clar de les coses que no ens agraden, ha de ser força alt. Malauradament, no sempre estem a l’alçada i la sinceritat tan reclamada pot acabar passant factura.

En les relacions socials superficials no és necessari, jo ni tan sols aconsellaria entrar a debatre certes qüestions. Ara bé, quan volem construir relacions sòlides de parella, família, amistat i també professionals, es fa indispensable tenir la determinació i la serenor per poder proposar i abordar converses incòmodes.

A continuació detallo les claus per a construir relacions sòlides i mútuament satisfactòries:

1.  Autoconeixement:

Tenir molt clar quines són les nostres necessitats bàsiques a banda de les purament essencials per a la supervivència, haver-les avaluat i haver pres consciència de quines són les realment importants per nosaltres i passen per davant d’altres. També conèixer els nostres valors essencials, allò que realment volem conservar. Reconèixer les nostres emocions, entendre-les, acceptar-les, saber-les expressar i gestionar-les de manera potenciadora.

2. Comunicació:

Per què ens coneguin i també per conèixer l’altre. Per tenir clares les necessitats i els valors de cadascú. Per a expressar les nostres emocions i entendre les de l’altre i la seva manera de viure la realitat. Si una persona no parla, o no vol escoltar, a l’altra només li queda interpretar o ser interpretada, i aquest filtre subjectiu, massa sovint porta a mals entesos que són totalment evitables. Puc i tinc el dret de decidir passar per alt la necessitat d’una altra persona, el que és una llàstima és fer-ho per desconeixement.

3. Empatia:

Per tenir cura de les necessitats i interessos dels altres, i poder entendre des d’on viuen la realitat, que sovint és des d’una visió molt diferent a la nostra.

4. Coratge:

Per tenir cura de les pròpies necessitats i interessos i no cedir per por o evitació del conflicte. Enfrontant-nos a la situació i no a la persona que tenim davant.

5. Compromís:

Per assumir les pròpies responsabilitats i actuar amb la ferma voluntat de fer créixer la relació amb respecte cap a un mateix i cap a l’altre.

6. Autoestima:

Per detectar quan val la pena lluitar per una relació i quan és millor posar-la al calaix de les relacions socials superficials o simplement donar-la definitivament per tancada. I també, per no insistir en estar a la vida d’algú que no t’hi vol, o voler que estigui a la teva vida algú que no vol ser-hi.

 

Actuar de manera passiva, és evitar o negar els conflictes passant per alt les pròpies necessitats. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant molta frustració i insatisfacció. Evidentment hi ha moments en que el més útil és callar. Si actuem de manera passiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per por, és quan generarem el problema.

Actuar de manera agressiva és crear un conflicte passant per alt les necessitats dels altres. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant relacions i ambients tensos. De tota manera, quan una persona no es comunica, a vegades només ens queda la provocació per fer-la explotar. Si actuem de manera agressiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per manca d’autocontrol i després ens en penedim, és quan generem el problema.

Actuar de manera assertiva, és posar els conflictes existents sobre la taula, ni evitant-los, ni creant-los. Per crear relacions interpersonals sòlides, és positiu que fomentem l’assertivitat. Ara bé, cal recordar que abordar un conflicte existent i expressar com ens sentim i què necessitem davant aquella situació, no té res a veure amb crear-lo. Sovint es titlla de conflictives aquelles persones que actuen amb maduresa, responsabilitat i respecte cap a elles mateixes. 

Em poso a la seva pell doctor

L’entenc perfectament doctor, és lícit el seu mal humor, és inevitable que estigui al límit i perdi les formes, són lògiques la seva cara de pomes agres diària i les seves explosions cada cinc minuts.

Ha de ser duríssim estudiar tant i tants anys per acabar fent una feina on detesta a tots els seus interlocutors naturals. Quin pal aguantar als professionals d’infermeria que gosen donar la seva opinió en temes de salut, qui s’han cregut que són ells? I els professionals auxiliars d’infermeria? Bufff! Quina mandra oi? Per no parlar dels administratius que enlloc de facilitar la feina entorpeixen i de quina manera el seu saber fer.

I per acabar-ho d’arrodonir només li falten els pacients, quin horror! Tot el dia queixant-se sense deixar-lo treballar, de vegades ploren i tot els molt desagraïts, i fan preguntes improcedents, i demanden la seva presència com si vostè fos allà per a això oi?

L’entenc doctor, on s’ha de veure doctor! Que trist sentir-se rodejat de miserables.

Vacances en petit format

Cada petit canvi d’etapa representa nous propòsits, nous objectius i nous reptes, i és ben cert que cal mirar endavant, ja que l’ahir ja no existeix.
De tota manera, és important que no oblidem les experiències viscudes, que van deixant una petja d’aprenentatges, que si els anem ordenant, posant en pràctica, i ens són útils, sempre podran formar part del nostre equipatge present.
El meu aprenentatge d’aquest estiu ha estat constatar un fet que ja sabia, però que mai no havia experimentat amb tanta nitidesa, potser degut a haver-me quedat a casa tot el mes d’agost i haver-me proposat viure uns dies inoblidables: cada dia podem gaudir d’alguna petita cosa que ens ha fet feliç aquest estiu. Reproduint petits moments de les teves vacances, generes durant tot l’any unes micro-vacances.

Evidentment parlo de les persones que tenim les necessitats bàsiques cobertes. Sóc conscient i no vull oblidar, els milions de persones que viuen en situacions límit.

A continuació detallo 10 experiències que m’han fet sentir bé aquest estiu i que puc repetir sense esperar les properes vacances:

1. Experimentar gratitud per poder parar de treballar durant un període de temps, per menjar cada dia, per tenir un lloc on viure, per tenir la salut suficient per tirar endavant, i per tot allò que vingui de més.

2. Obrir els ulls cada matí al despertar-me, i percebre la màgia de tenir un dia més per davant.

3. Ajudar als que crec que ho necessiten. Comprometre’m amb allò que vull i puc complir, i complir-ho.

4. Tenir converses absurdes, d’aquelles que et fan perdre la noció del temps, mirant el mar, els estels, la lluna o els núvols.

5. Compartir alguna creació pròpia amb persones que la sàpiguen apreciar. En el meu cas han estat co-creacions culinàries.

6. Mirar el lloc on visc com si fos una turista que és el primer cop que hi arriba.

7. Gaudir de l’exercici físic quan em pensava que l’esport no estava fet per mi.

8. Fomentar espais que afavoreixin ampliar el meu cercle de persones i la vida social en el meu entorn.

9. Compartir part del meu temps amb els amics i amigues que ho han pogut o volgut fer.

10. Viure i riure amb les persones que més estimo.

Aquestes 10 fantàstiques experiències que han amenitzat les meves vacances, les puc seguir gaudint durant tot l’any, vivint els meus minuts de micro-vacances diàries amb intensitat.

El mes de setembre em trobarà somrient.

La teva dona és psicòloga? No et fa por?

Les dues preguntes del títol d’aquest post, són les que van fer al meu marit no fa pas tants anys. A priori podria pensar que la gent té prejudicis, que segur que també és veritat, però recopilant informació viscuda m’adono que malauradament, sovint la realitat supera la ficció. A continuació reprodueixo una sèrie de comentaris reals que m’han fet directament a mi, o que he pogut sentir:

“Anava a una psicòloga que tenia un gos campant per la consulta, em va preguntar si em molestava i li vaig dir que els gossos em feien pànic. El gos va continuar allà durant totes les visites, ensumant-me els peus i posant-me les potes a sobre la falda. Tu creus que això formava part de la teràpia?”

“Anava a un psicòleg per treballar la meva autoestima, em sentia sola i estava molt confosa. Després de 10 visites, a través de les quals va conèixer totes les meves misèries, em va proposar que anéssim a sopar plegats. Ell deia que això m’ajudaria a relaxar-me i trobar-me a mi mateixa. Em vaig deixar seduir i vam començar una relació destructiva, en la que ell utilitzava tota la informació que tenia sobre mi per enfonsar-me encara més. Estic destrossada.”

“Anava a una psicòloga que bevia llaunes de cervesa a la consulta mentre m’escoltava. Era una provocació?”

“Anava a un psicòleg, i després d’un any de teràpia, vaig saber que no era psicòleg.”

“Em sento deprimit, he anat a un coach i m’ha dit que m’anirà millor que anar al psicòleg perquè ell no remena el passat i no em farà patir tant.”

“Vas a un psicòleg? – Noooo, no pensis malament, vaig a un coach.”

“Necessitem una coach, tu ets psicòloga, cada professional al seu terreny.”

Després de recopilar tota aquesta informació, em queda clar que els títols i l’expertesa no són en absolut garantia de bones pràctiques. És important posar-se en mans de professionals i sobretot persones, que treballin amb ètica i seguint un codi deontològic reconegut. Cal tenir molt clar que, com a pacient, client o coachee (persona que es posa en mans d’un coach), tenim el dret de dir que no i, si cal, denunciar les males pràctiques que ens fan molt de mal a tots.

Aprofitaré també aquest post, per aclarir la gran confusió que hi ha sobre els termes, psicòleg, coach, psicoterapeuta i d’altres especialitats “paranormals” (paraula escrita amb ironia, que engloba tota la quantitat de títols que he sentit darrerament que s’atorguen a sí mateixos, “professionals” diversos).

Els psicòlegs, quan fem psicoteràpia, ajudem als nostres pacients a superar el dolor emocional i a millorar el seu benestar i estat d’ànim. Això ho podem fer des de diversos enfocaments professionals: uns exploren a fons el passat, d’altres es situen en el present, uns es centren més en aspectes conscients, d’altres en aspectes inconscients… Si heu anat a més d’un psicòleg, haureu pogut percebre aquestes diferències absolutament lícites.

Segons la guia per la bona pràctica en coaching, en el marc de la Coaching Psychology, elaborada pel Col·legi de psicòlegs de Catalunya, “ El coaching com a activitat genèrica, és una subdisciplina que permet identificar i dissoldre els obstacles que impedeixen a la persona l’assoliment dels seus objectius, així com assolir noves fites que la situïn en un estat de creixement per al millor desenvolupament de les seves competències.”

Si estem parlant de canviar creences, de reconèixer i gestionar emocions limitadores, de prendre consciència de les pròpies necessitats, de processos d’aprenentatge i de passar a l’acció, de què estem parlant si no de psicologia?

O és que els psicòlegs que treballem a la consulta, a banda de psicoteràpia, no hem fet també coaching molt abans que es digués així?

Amb això no estic dient que tots els coach hagin de ser psicòlegs (seria un llarg debat), però sí que opino amb ferma convicció, que per ser un bon coach, cal tenir grans coneixements de psicologia.

Aleshores, som els psicòlegs que hem de formar-nos en coaching? O són els coach no psicòlegs els que s’han de formar en psicologia? Quan et formes en coaching, no t’estàs formant precisament en aspectes psicològics?

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Per part meva, sóc psicòloga i també m’he format en coaching i ho seguiré fent, però vull posar sobre la taula el gran valor afegit de ser psicòleg, valor que de vegades es menysté o es confon.

Finalment afirmar que estic totalment d’acord amb aquella frase que em van dir fa molts anys: “…Cada professional al seu terreny.” 

Les paraules dites des del cor

Les paraules dites des del cor, són aquelles que mostren el que hi ha dins nostre. Aquelles que estan en sintonia amb nosaltres mateixos.
Les nostres necessitats, pensaments i emocions, no es poden veure a simple vista, l’única manera que arribin als altres, és a través de les nostres paraules i les nostres accions. Si no som capaços d’expressar-nos, als altres no els queda més remei que interpretar.
El significat que donem a certes paraules, no sempre és el mateix per tothom, i deixar-lo clar, ens ajudarà també a fer-nos entendre. En aquest sentit, aquí teniu la meva interpretació de cada una de les paraules que he triat per la meva Nadala d’aquest any, paraules que, pel fet de ser força quotidianes, no deixen de ser molt importants.

Gràcies: estar agraït no té res a veure amb estar en deute. La paraula gràcies expressa valor. El valor que donem a l’altre i a tot allò que ens dóna.

Si us plau: aquesta expressió, en relacions d’iguals, expressa l’acceptació de que jo no decideixo sobre les accions dels altres, i de que ells faran les coses que vulguin fer. Té a veure amb acceptar les negatives i respectar les decisions alienes malgrat no ens complaguin.

Ho sento: és una expressió a la que atribueixo doble significat, per una banda representa la presa de consciència i acceptació de que ens hem equivocat i no hem actuat com hauríem volgut. Per altra banda, la podem utilitzar quan malgrat no pensar que ens hem equivocat, ens sap greu el malestar que han pogut ocasionar les nostres paraules i/o accions.

Et dono la benvinguda: ho expresso amb unes o altres paraules, quan qualsevol persona en la que intueixo bones intencions, entra a la meva vida.

Adéu: dita amb el cor, és una paraula d’acceptació màxima. El comiat a nivell simbòlic, és necessari per continuar vivint. En aquest cas hi trobo tres significats importants:

1. Diem adéu quan algú marxa sense que nosaltres vulguem que ho faci. Algú estimat mor, una parella ens deixa… L’adéu significa que accepto que hauré de viure sense l’altre, malgrat no sigui el que jo hagués triat.

2. Un altre adéu és aquell que diuen les persones que es veuen obligades a marxar. Persones exiliades, o que saben que han de morir i volen acomiadar-se dels seus éssers estimats o del món on han viscut. És l’adéu dels refugiats que veiem dia rere dia.

3. El tercer adéu és el que diem nosaltres quan marxem voluntàriament. El que diem quan decidim que hi ha persones que no volem que segueixin formant part de la nostra vida. Quan algú no ens aporta valor, ni tan sols bones estones. Fins i tot estimant o quedant-nos sols, de vegades hem de saber dir aquest adéu.

Et perdono: perdonar és netejar el nostre cor de ràbia, odi i ressentiment. Aquestes tres emocions ens fan més mal a nosaltres mateixos que als altres. Prefereixo que m’odiïn que no pas odiar.

Hola: significa fer-me present quan entro a la vida d’algú. Explicar qui sóc i amb quines intencions m’agradaria entrar a la vida d’un altre.

M’ajudes?: demanar ajuda és una de les coses més difícils que ens trobem. Queixar-nos de que ningú no ens ajuda, no facilita que algú ho faci. La majoria de cops que necessitem ajuda, els altres no ho perceben. Seria injust castigar-los per no haver estat endevins.

T’ajudo?: Per ajudar algú, aquest ha d’acceptar l’ajuda. No puc ajudar a qui no vol que ho faci.

T’estimo: és una gran expressió i una gran experiència. És voler el benestar de l’altre, és valorar-lo, és respectar-lo, és tenir ganes de contribuir a la seva felicitat. Si em donessin a triar entre dues coses -estimar o ser estimada-, i només en pogués triar una, triaria estimar.

Somies o emprens?

Setembre és un mes de bons propòsits, en aquest sentit porto uns dies reflexionant molt sobre la diferència entre els desitjos i els objectius. Sota el meu punt de vista podríem dir que els objectius són d’una o altra manera desitjos, en canvi no podem fer l’afirmació inversa en tots els casos.

Quants desitjos s’han quedat en un simple somni!

Parlant amb persones diverses, són moltes les que han tingut a la seva vida algun somni d’emprenedor: si pogués faria… Somiar és bonic, però no ens porta massa lluny.

Estic d’acord amb que malauradament, els diners són necessaris per a tirar endavant projectes, però també és cert que les possibilitats d’aconseguir finançament i suports, augmenten amb la solidesa de la nostra proposta.

Durant anys he desitjat coses que sabia que no estaven madures per a avançar. Tot i així, he seguit treballant fort, fent feina de formiga que sovint es tornava invisible, o era considerada com a malaguanyada, com a un esforç llençat a les escombraries. I jo, tossuda seguia endavant!

Aquesta és la primera disposició actitudinal necessària per a emprendre: la determinació. La convicció del que vull i de que ho vull fer, avançant en aquella direcció a pas ferm sense aturar-me.

Cal tenir clar però, que només amb determinació no anem enlloc. La pura determinació ens porta a començar moltes coses i no acabar-ne cap, ens porta a la impulsivitat, a l’egocentrisme i a fracassos més que probables.

La segona de les disposicions és l’estabilitat, per posar la millor data possible al nostre objectiu. Decidint quin és el moment més òptim per fer cada pas. Treballant amb determinació, arriba un dia que saps que allò està madur, que aquell és el moment, que cal aprofitar l’oportunitat d’aquell tren que no tornarà a passar. En passaran d’altres està clar, tot i que seran diferents.

De la mateixa manera que passa amb la determinació, només amb estabilitat tampoc no anirem massa lluny. La pura estabilitat ens porta a no trobar mai el moment òptim, ja que la certesa absoluta no existirà, i cal estar disposats a assumir riscos.

La tercera disposició necessària durant tot el procés és l’obertura, que m’ajudarà a compartir el meu projecte, a preguntar-me què necessito dels altres per avançar, a mirar què fan al meu voltant, a situar-me en un context i sobretot a escoltar i encarar les crítiques, que no totes seran amables, amb ànim constructiu.

I finalment ens cal la flexibilitat, per crear, per innovar, per canviar el camí preestablert i per a afrontar els imprevistos amb la mateixa determinació del principi.

Si aconseguim l’equilibri entre les 4 disposicions actitudinals, augmentem cada cop més les probabilitats d’èxit.

Acabo amb una reflexió: Un somni el puc tenir assegut, un fracàs sempre ve després de donar un pas, un èxit necessita que hagis caminat. I com deia no recordo qui, el dubte permanent de si camino o no, em pot tenir tota la vida a peu coix.

Què fas? Somies o emprens?

Els nens ja s’han fet grans

Després d’unes bones vacances, torno a connectar amb les piles carregades i amb ganes de nous projectes.

Per anar engegant, comparteixo amb vosaltres algunes reflexions sorgides després de tertúlies a la fresca de les nits d’estiu amb persones de tot tipus, alguna de soltera o vídua, d’altres separades i també persones amb la parella de tota la vida. Individus diversos amb un sol punt en comú: són pares i mares de fills d’entre 17 i 20 anys.

Abans d’endinsar-me en aquest apassionant tema, vull esmentar que jo vaig decidir no ser mare i que cada dia que passa estic més satisfeta d’aquesta gran decisió que vaig prendre ara ja fa 20 anys.

Podem llegir molt sobre els errors dels pares i mares en la transmissió de valors, en l’educació, en com estimar i donar afecte… Segur que s’equivoquen i s’equivocaran tota la vida. Ara bé, i els fills? A partir de quina edat deixen de ser pobres víctimes i comencen a ser responsables d’alguna cosa?

Com poden lluitar un pare i una mare contra la crisi de valors que hi ha a la societat en general?

Aquest estiu he vist pares i mares maltractats psicològicament, menystinguts i no respectats pels seus fills. La majoria justifiquen accions injustificables d’aquests joves, alguns dels quals, sota el meu punt de vista, mereixen l’adjectiu de “petits monstres”. Pares i mares abatuts, desgastats i tristos.

Fa temps, una persona desesperada amb tres fills, em deia que si tornés a néixer no en tindria cap, i s’aterria ella mateixa escoltant-se dir això, al mateix temps que no s’atrevia a dir-ho a ningú. Ens ha d’estranyar tant aquesta afirmació? O és un sentiment més comú del que realment la gent expressa en públic?

Conclusió: La confiança és un valor molt fràgil, difícil de construir i molt fàcil de trencar. Sembla que els pares ho perdonen tot, però en les relacions amb la resta de mortals, una sola acció pot malmetre una relació d’anys. És important tenir en compte que a la vida, tot allò que fem i tot allò que no fem, tindrà unes conseqüències. Ser responsable significa haver-les contemplat i acceptat prèviament. Ja és hora que alguns pares s’alliberin d’aquesta culpa que tan pesa i deixin d’assumir la responsabilitat que no els pertoca, els nens ja s’han fet grans.

Quan estem atrapats – Exercici d’empatia

Hi havia una vegada un home intel·ligent atrapat en la seva insatisfacció i en la seva ràbia.

Era una persona sàvia, d’aquelles amb les que en un altre context t’hi podries passar hores xerrant de tot i de res a la fresca d’una nit d’estiu. En una d’aquelles tertúlies inacabables després d’un sopar deliciós i d’un bon vi. Persona de la que pots aprendre moltes coses, i que malgrat discrepar en molts aspectes, sempre t’enriqueixen les seves reflexions.

Ell qüestionava la psicologia, qüestionava les formes en la comunicació, qüestionava el sistema, qüestionava tothom que se li posava davant, i em qüestionava a mi.

Qüestionar… Una molt bona manera d’aprendre!

La seva passió defensant els seus esquemes, l’arrossegava cap a una mena de tempesta tropical d’aquelles que s’ho emporten tot, com un tanc que per allà on passa ja no hi creix mai més l’herba.

Qüestionant la dimensió psicològica de les persones, vivia presoner de les seves emocions.

Aquell home em va fer pensar en l’obra d’en Pedrolo “Homes i NO”, on durant tot el text els protagonistes lluiten contra un carceller que els té empresonats, fins que descobreixen que darrera el carceller hi ha més reixes, i que està tan empresonat com ells.

Malgrat que he quedat tocada després de la gran tempesta, encara m’aguanto dreta. Entenc perfectament que la vivència que ell té de la situació que està vivint, li faci tenir reaccions defensives i agressives indiscriminades. Ens pot passar a tots.

M’ha tocat rebre a mi, però sé que no va amb mi i això em fa estar en pau.

Un miratge dins el caos

Fa uns dies, en un supermercat on hi compro molt de tant en tant, vaig viure una experiència que em va deixar una bona estona reflexionant.

Vaig arribar-hi a última hora, el súper era ple de gom a gom, en algunes cues hi havia carros tan plens, que per un moment vaig tenir la temptació de fer-me enrere i marxar sense comprar.

La majoria de gent feia cara de pomes agres i no parava d’esbufegar. Algunes persones tenien estridents converses a través dels seus telèfons mòbils i d’altres redactaven frenèticament els seus whatsapps i també rebien les corresponents respostes, cadascú amb el seu so característic.

Per un moment em vaig posar al lloc de les caixeres que treballaven en aquelles circumstàncies, i vaig imaginar-me el grau d’estrès que devien viure davant aquell panorama gens estimulant.

Les vaig observar una a una. Totes, si fa no fa, feien la mateixa cara que els seus clients, els seus esbufecs podien confondre’s amb els dels diferents personatges que feien cua, i en alguna butxaca dels seus uniformes, s’hi intuïa també algun mòbil vibrant.

De cop, tots els meus sentits van focalitzar-se cap a un fet distorsionant, primer vaig poder sentir i escoltar aquella veu suau, i després, quan vaig mirar, vaig poder veure aquell somriure franc i aquella mirada serena.

En aquell moment vaig prendre consciència que allò que hauria de ser habitual, esdevenia com a quelcom sorprenent. La caixera en qüestió estava sent extraordinària, amb una barreja que contenia les dosis perfectes de professionalitat, rapidesa, serietat, amabilitat, empatia, assertivitat, paciència i bon humor.

Aquell fet, va ser com un conte que il·lustrava la màgia de les subtileses que marquen la diferència en l’atenció al client, i que evidenciava les mancances tan grans que tenim, que fan que ens sorprenguem d’allò que és com hauria de ser.

Encara dubto si va ser un miratge…

Lideratge 10.0

Vull centrar aquest escrit en les males experiències que he viscut en diverses organitzacions al llarg de la meva trajectòria professional, que ha estat força canviant i moguda. Situacions desagradables que em van obligar a adaptar-me als canvis inesperats, a prendre decisions difícils, a anar contracorrent, i a moltes altres coses que m’han ensenyat moltíssim, que han contribuït a la meva formació i que m’han portat fins on sóc ara.

Si penso en tots i totes els/les caps que he tingut, n’hi ha només una a qui considero una gran mestra, va ser un gran model per mi i va saber treure la meva millor versió. Una dona que sempre era al peu del canó, amb una capacitat de treball infinita i una gran exigència. Transmetia una calma que jo admirava i envejava des de la meva situació d’estrès permanent. Després, els records es dilueixen en altres caps d’aquells que “ni fu ni fa”, i per últim hi ha els caps que em van ensenyar més de tots, dels que vaig aprendre com NO vull fer les coses.

Durant la meva experiència liderant equips de treball, també jo he comès infinites errades, i puc assegurar-vos que he après molt més d’aquestes que no pas dels meus encerts.

Darrerament, per diverses circumstàncies, he connectat amb moltes d’aquelles vivències. A continuació teniu un recull sobre la meva experiència negativa com a membre d’un equip de treball:

ALGUNES DE LES EMOCIONS NEGATIVES QUE HE VISCUT

1. Frustració
La frustració és una emoció que té a veure amb la no consecució dels objectius pels que hem lluitat. Quant més important sigui l’esforç realitzat, més gran serà la frustració sentida si no assolim l’objectiu.
Aquest és un fet clau a tenir en compte quan fem una selecció de personal. Ara miro enrere i penso en quantes vegades em van “vendre la moto” i després, a l’entrar a l’empresa, res no era com t’havien dit ni com t’havies imaginat. Realment no donar tota la informació al teu candidat, o no posar límits a les seves expectatives, pot acabar tenint conseqüències nefastes, sobretot si ha deixat una altra feina per incorporar-se a la vostra organització.

2. Ràbia
A banda de la frustració, la situació que us acabo d’exposar genera també ràbia. La ràbia de sentir-se enganyat sumada a la de no haver sabut detectar que et “venien la moto”: no haver fet més preguntes, no haver-te informat millor de l’estat de la companyia, etc. És a dir, la ràbia que sorgeix quan ens adonem que la màxima responsabilitat d’allò que ens frustra, la tenim nosaltres.

3. Por
Que sorgeix quan t’atreveixes a mirar de canviar coses allà on has anat, quan de manera assertiva, amb més o menys traça, mires de qüestionar-te l’ordre establert. Quan aquesta situació pot fer que les persones del teu entorn deixin de valorar-te i el que facin sigui qüestionar-te a tu, enlloc d’escoltar-te i si cal discrepar amb respecte. Davant d’aquesta situació totes les teves energies les has de dedicar a justificar-te i defensar-te enlloc d’aportar i construir. Quant menys segur estàs de tu mateix, més gran és la por que sents, i més et pot arribar a paralitzar.

4. Decepció
Quan veus que alguna persona et recolza i està totalment d’acord amb tu de manera individual i en canvi fa tot el contrari en públic quan hi ha una reunió d’equip.

ALGUNES DE LES ACTITUDS I CONDUCTES QUE NO M’AGRADEN

1. La intolerància davant les diferències
Quan no s’accepten les diferents maneres de pensar, sentir, necessitar, fer, dir i ser.

2. L’immobilisme
Quan algú toca un tema tabú que obliga al grup a qüestionar-se, sempre surten grans defensors de la causa.

3. El paternalisme
Quan algú decideix el que és bo i el que no és bo per tu amb missatges del tipus: “això és una gran oportunitat per tu encara que no ho sàpigues veure”

4. La covardia
Quan el grup et combat i després els individus per separat pretenen consolar-te.

5. La manca d’empatia
Davant les necessitats de cada individu.

6. La necessitat de fer judicis ràpids
Quan etiquetem a les persones sense donar-nos prou temps per conèixer-les mínimament.

7. Les formes
Quan ens donem permís per dir tot allò que pensem i sentim sense aturar-nos a pensar ni un segon sobre com dir-ho, amb independència de a qui puguem fer mal i en quina mesura.

8. La manca d’autoconsciència
Quan emocions com la inseguretat o l’enveja, no son reconegudes i limiten a l’individu, fent que surti allò que no contribueix ni al propi benestar ni al benestar aliè.

Tot el que he descrit fins ara, fa que les persones que vulguin tenir entitat pròpia al marge del grup, tinguin dues possibles sortides:

a. Les persones que estiguin més vulnerables, s’enfonsaran i entraran en estats d’angoixa i depressió. Qualsevol de nosaltres hi estem exposats en funció del moment que ens trobem.

b. Les persones que estiguin més fortes, aguantaran com a individus, tot i que les seves relacions amb el grup quedaran molt malmeses. I ja se sap que, quan es deteriora la relació, es deteriora la tasca.

Veient tot aquest panorama, m’han vingut al cap dues definicions de líder que afegeixo al meu diccionari particular:

Termilíder o líder termita  (també anomenat popularment Terminator): Aquella persona que preocupada per assolir l’èxit individual, permet que el grup, el context o les circumstàncies, roseguin mica en mica la il·lusió i l’auto motivació dels seus col·laboradors.

Líder 10.0: Aquella persona que és capaç de tenir cura de les relacions que s’estableixen dins el seu equip, amb l’objectiu de treure la millor versió de cadascú i descarregar sempre la darrera actualització d’aquestes versions. Versions que no es “pengin” i que contribueixin i aportin de manera proactiva, ajudant a construir objectius comuns i estratègics que donin valor a l’organització i als professionals que la formen.

En aquest sentit, jo segueixo actualitzant-me per a assolir la meva millor versió. Espero que mai no ho aconsegueixi, això voldrà dir que segueixen sortint noves i més potents versions de mi mateixa.

Descarregant…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………..