Somies o emprens?

Setembre és un mes de bons propòsits, en aquest sentit porto uns dies reflexionant molt sobre la diferència entre els desitjos i els objectius. Sota el meu punt de vista podríem dir que els objectius són d’una o altra manera desitjos, en canvi no podem fer l’afirmació inversa en tots els casos.

Quants desitjos s’han quedat en un simple somni!

Parlant amb persones diverses, són moltes les que han tingut a la seva vida algun somni d’emprenedor: si pogués faria… Somiar és bonic, però no ens porta massa lluny.

Estic d’acord amb que malauradament, els diners són necessaris per a tirar endavant projectes, però també és cert que les possibilitats d’aconseguir finançament i suports, augmenten amb la solidesa de la nostra proposta.

Durant anys he desitjat coses que sabia que no estaven madures per a avançar. Tot i així, he seguit treballant fort, fent feina de formiga que sovint es tornava invisible, o era considerada com a malaguanyada, com a un esforç llençat a les escombraries. I jo, tossuda seguia endavant!

Aquesta és la primera disposició actitudinal necessària per a emprendre: la determinació. La convicció del que vull i de que ho vull fer, avançant en aquella direcció a pas ferm sense aturar-me.

Cal tenir clar però, que només amb determinació no anem enlloc. La pura determinació ens porta a començar moltes coses i no acabar-ne cap, ens porta a la impulsivitat, a l’egocentrisme i a fracassos més que probables.

La segona de les disposicions és l’estabilitat, per posar la millor data possible al nostre objectiu. Decidint quin és el moment més òptim per fer cada pas. Treballant amb determinació, arriba un dia que saps que allò està madur, que aquell és el moment, que cal aprofitar l’oportunitat d’aquell tren que no tornarà a passar. En passaran d’altres està clar, tot i que seran diferents.

De la mateixa manera que passa amb la determinació, només amb estabilitat tampoc no anirem massa lluny. La pura estabilitat ens porta a no trobar mai el moment òptim, ja que la certesa absoluta no existirà, i cal estar disposats a assumir riscos.

La tercera disposició necessària durant tot el procés és l’obertura, que m’ajudarà a compartir el meu projecte, a preguntar-me què necessito dels altres per avançar, a mirar què fan al meu voltant, a situar-me en un context i sobretot a escoltar i encarar les crítiques, que no totes seran amables, amb ànim constructiu.

I finalment ens cal la flexibilitat, per crear, per innovar, per canviar el camí preestablert i per a afrontar els imprevistos amb la mateixa determinació del principi.

Si aconseguim l’equilibri entre les 4 disposicions actitudinals, augmentem cada cop més les probabilitats d’èxit.

Acabo amb una reflexió: Un somni el puc tenir assegut, un fracàs sempre ve després de donar un pas, un èxit necessita que hagis caminat. I com deia no recordo qui, el dubte permanent de si camino o no, em pot tenir tota la vida a peu coix.

Què fas? Somies o emprens?

Els nens ja s’han fet grans

Després d’unes bones vacances, torno a connectar amb les piles carregades i amb ganes de nous projectes.

Per anar engegant, comparteixo amb vosaltres algunes reflexions sorgides després de tertúlies a la fresca de les nits d’estiu amb persones de tot tipus, alguna de soltera o vídua, d’altres separades i també persones amb la parella de tota la vida. Individus diversos amb un sol punt en comú: són pares i mares de fills d’entre 17 i 20 anys.

Abans d’endinsar-me en aquest apassionant tema, vull esmentar que jo vaig decidir no ser mare i que cada dia que passa estic més satisfeta d’aquesta gran decisió que vaig prendre ara ja fa 20 anys.

Podem llegir molt sobre els errors dels pares i mares en la transmissió de valors, en l’educació, en com estimar i donar afecte… Segur que s’equivoquen i s’equivocaran tota la vida. Ara bé, i els fills? A partir de quina edat deixen de ser pobres víctimes i comencen a ser responsables d’alguna cosa?

Com poden lluitar un pare i una mare contra la crisi de valors que hi ha a la societat en general?

Aquest estiu he vist pares i mares maltractats psicològicament, menystinguts i no respectats pels seus fills. La majoria justifiquen accions injustificables d’aquests joves, alguns dels quals, sota el meu punt de vista, mereixen l’adjectiu de “petits monstres”. Pares i mares abatuts, desgastats i tristos.

Fa temps, una persona desesperada amb tres fills, em deia que si tornés a néixer no en tindria cap, i s’aterria ella mateixa escoltant-se dir això, al mateix temps que no s’atrevia a dir-ho a ningú. Ens ha d’estranyar tant aquesta afirmació? O és un sentiment més comú del que realment la gent expressa en públic?

Conclusió: La confiança és un valor molt fràgil, difícil de construir i molt fàcil de trencar. Sembla que els pares ho perdonen tot, però en les relacions amb la resta de mortals, una sola acció pot malmetre una relació d’anys. És important tenir en compte que a la vida, tot allò que fem i tot allò que no fem, tindrà unes conseqüències. Ser responsable significa haver-les contemplat i acceptat prèviament. Ja és hora que alguns pares s’alliberin d’aquesta culpa que tan pesa i deixin d’assumir la responsabilitat que no els pertoca, els nens ja s’han fet grans.

Quan estem atrapats – Exercici d’empatia

Hi havia una vegada un home intel·ligent atrapat en la seva insatisfacció i en la seva ràbia.

Era una persona sàvia, d’aquelles amb les que en un altre context t’hi podries passar hores xerrant de tot i de res a la fresca d’una nit d’estiu. En una d’aquelles tertúlies inacabables després d’un sopar deliciós i d’un bon vi. Persona de la que pots aprendre moltes coses, i que malgrat discrepar en molts aspectes, sempre t’enriqueixen les seves reflexions.

Ell qüestionava la psicologia, qüestionava les formes en la comunicació, qüestionava el sistema, qüestionava tothom que se li posava davant, i em qüestionava a mi.

Qüestionar… Una molt bona manera d’aprendre!

La seva passió defensant els seus esquemes, l’arrossegava cap a una mena de tempesta tropical d’aquelles que s’ho emporten tot, com un tanc que per allà on passa ja no hi creix mai més l’herba.

Qüestionant la dimensió psicològica de les persones, vivia presoner de les seves emocions.

Aquell home em va fer pensar en l’obra d’en Pedrolo “Homes i NO”, on durant tot el text els protagonistes lluiten contra un carceller que els té empresonats, fins que descobreixen que darrera el carceller hi ha més reixes, i que està tan empresonat com ells.

Malgrat que he quedat tocada després de la gran tempesta, encara m’aguanto dreta. Entenc perfectament que la vivència que ell té de la situació que està vivint, li faci tenir reaccions defensives i agressives indiscriminades. Ens pot passar a tots.

M’ha tocat rebre a mi, però sé que no va amb mi i això em fa estar en pau.

Un miratge dins el caos

Fa uns dies, en un supermercat on hi compro molt de tant en tant, vaig viure una experiència que em va deixar una bona estona reflexionant.

Vaig arribar-hi a última hora, el súper era ple de gom a gom, en algunes cues hi havia carros tan plens, que per un moment vaig tenir la temptació de fer-me enrere i marxar sense comprar.

La majoria de gent feia cara de pomes agres i no parava d’esbufegar. Algunes persones tenien estridents converses a través dels seus telèfons mòbils i d’altres redactaven frenèticament els seus whatsapps i també rebien les corresponents respostes, cadascú amb el seu so característic.

Per un moment em vaig posar al lloc de les caixeres que treballaven en aquelles circumstàncies, i vaig imaginar-me el grau d’estrès que devien viure davant aquell panorama gens estimulant.

Les vaig observar una a una. Totes, si fa no fa, feien la mateixa cara que els seus clients, els seus esbufecs podien confondre’s amb els dels diferents personatges que feien cua, i en alguna butxaca dels seus uniformes, s’hi intuïa també algun mòbil vibrant.

De cop, tots els meus sentits van focalitzar-se cap a un fet distorsionant, primer vaig poder sentir i escoltar aquella veu suau, i després, quan vaig mirar, vaig poder veure aquell somriure franc i aquella mirada serena.

En aquell moment vaig prendre consciència que allò que hauria de ser habitual, esdevenia com a quelcom sorprenent. La caixera en qüestió estava sent extraordinària, amb una barreja que contenia les dosis perfectes de professionalitat, rapidesa, serietat, amabilitat, empatia, assertivitat, paciència i bon humor.

Aquell fet, va ser com un conte que il·lustrava la màgia de les subtileses que marquen la diferència en l’atenció al client, i que evidenciava les mancances tan grans que tenim, que fan que ens sorprenguem d’allò que és com hauria de ser.

Encara dubto si va ser un miratge…

Lideratge 10.0

Vull centrar aquest escrit en les males experiències que he viscut en diverses organitzacions al llarg de la meva trajectòria professional, que ha estat força canviant i moguda. Situacions desagradables que em van obligar a adaptar-me als canvis inesperats, a prendre decisions difícils, a anar contracorrent, i a moltes altres coses que m’han ensenyat moltíssim, que han contribuït a la meva formació i que m’han portat fins on sóc ara.

Si penso en tots i totes els/les caps que he tingut, n’hi ha només una a qui considero una gran mestra, va ser un gran model per mi i va saber treure la meva millor versió. Una dona que sempre era al peu del canó, amb una capacitat de treball infinita i una gran exigència. Transmetia una calma que jo admirava i envejava des de la meva situació d’estrès permanent. Després, els records es dilueixen en altres caps d’aquells que “ni fu ni fa”, i per últim hi ha els caps que em van ensenyar més de tots, dels que vaig aprendre com NO vull fer les coses.

Durant la meva experiència liderant equips de treball, també jo he comès infinites errades, i puc assegurar-vos que he après molt més d’aquestes que no pas dels meus encerts.

Darrerament, per diverses circumstàncies, he connectat amb moltes d’aquelles vivències. A continuació teniu un recull sobre la meva experiència negativa com a membre d’un equip de treball:

ALGUNES DE LES EMOCIONS NEGATIVES QUE HE VISCUT

1. Frustració
La frustració és una emoció que té a veure amb la no consecució dels objectius pels que hem lluitat. Quant més important sigui l’esforç realitzat, més gran serà la frustració sentida si no assolim l’objectiu.
Aquest és un fet clau a tenir en compte quan fem una selecció de personal. Ara miro enrere i penso en quantes vegades em van “vendre la moto” i després, a l’entrar a l’empresa, res no era com t’havien dit ni com t’havies imaginat. Realment no donar tota la informació al teu candidat, o no posar límits a les seves expectatives, pot acabar tenint conseqüències nefastes, sobretot si ha deixat una altra feina per incorporar-se a la vostra organització.

2. Ràbia
A banda de la frustració, la situació que us acabo d’exposar genera també ràbia. La ràbia de sentir-se enganyat sumada a la de no haver sabut detectar que et “venien la moto”: no haver fet més preguntes, no haver-te informat millor de l’estat de la companyia, etc. És a dir, la ràbia que sorgeix quan ens adonem que la màxima responsabilitat d’allò que ens frustra, la tenim nosaltres.

3. Por
Que sorgeix quan t’atreveixes a mirar de canviar coses allà on has anat, quan de manera assertiva, amb més o menys traça, mires de qüestionar-te l’ordre establert. Quan aquesta situació pot fer que les persones del teu entorn deixin de valorar-te i el que facin sigui qüestionar-te a tu, enlloc d’escoltar-te i si cal discrepar amb respecte. Davant d’aquesta situació totes les teves energies les has de dedicar a justificar-te i defensar-te enlloc d’aportar i construir. Quant menys segur estàs de tu mateix, més gran és la por que sents, i més et pot arribar a paralitzar.

4. Decepció
Quan veus que alguna persona et recolza i està totalment d’acord amb tu de manera individual i en canvi fa tot el contrari en públic quan hi ha una reunió d’equip.

ALGUNES DE LES ACTITUDS I CONDUCTES QUE NO M’AGRADEN

1. La intolerància davant les diferències
Quan no s’accepten les diferents maneres de pensar, sentir, necessitar, fer, dir i ser.

2. L’immobilisme
Quan algú toca un tema tabú que obliga al grup a qüestionar-se, sempre surten grans defensors de la causa.

3. El paternalisme
Quan algú decideix el que és bo i el que no és bo per tu amb missatges del tipus: “això és una gran oportunitat per tu encara que no ho sàpigues veure”

4. La covardia
Quan el grup et combat i després els individus per separat pretenen consolar-te.

5. La manca d’empatia
Davant les necessitats de cada individu.

6. La necessitat de fer judicis ràpids
Quan etiquetem a les persones sense donar-nos prou temps per conèixer-les mínimament.

7. Les formes
Quan ens donem permís per dir tot allò que pensem i sentim sense aturar-nos a pensar ni un segon sobre com dir-ho, amb independència de a qui puguem fer mal i en quina mesura.

8. La manca d’autoconsciència
Quan emocions com la inseguretat o l’enveja, no son reconegudes i limiten a l’individu, fent que surti allò que no contribueix ni al propi benestar ni al benestar aliè.

Tot el que he descrit fins ara, fa que les persones que vulguin tenir entitat pròpia al marge del grup, tinguin dues possibles sortides:

a. Les persones que estiguin més vulnerables, s’enfonsaran i entraran en estats d’angoixa i depressió. Qualsevol de nosaltres hi estem exposats en funció del moment que ens trobem.

b. Les persones que estiguin més fortes, aguantaran com a individus, tot i que les seves relacions amb el grup quedaran molt malmeses. I ja se sap que, quan es deteriora la relació, es deteriora la tasca.

Veient tot aquest panorama, m’han vingut al cap dues definicions de líder que afegeixo al meu diccionari particular:

Termilíder o líder termita  (també anomenat popularment Terminator): Aquella persona que preocupada per assolir l’èxit individual, permet que el grup, el context o les circumstàncies, roseguin mica en mica la il·lusió i l’auto motivació dels seus col·laboradors.

Líder 10.0: Aquella persona que és capaç de tenir cura de les relacions que s’estableixen dins el seu equip, amb l’objectiu de treure la millor versió de cadascú i descarregar sempre la darrera actualització d’aquestes versions. Versions que no es “pengin” i que contribueixin i aportin de manera proactiva, ajudant a construir objectius comuns i estratègics que donin valor a l’organització i als professionals que la formen.

En aquest sentit, jo segueixo actualitzant-me per a assolir la meva millor versió. Espero que mai no ho aconsegueixi, això voldrà dir que segueixen sortint noves i més potents versions de mi mateixa.

Descarregant…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

Pobres infeliços

Els meus objectius principals quan utilitzo les xarxes socials de manera professional, són per una banda potenciar el meu negoci i donar a conèixer els meus serveis de psicologia, formació i psicoteràpia, i per l’altra posar sobre la taula qüestions que puguin ajudar a les persones a conèixer-se millor a elles mateixes i a reflexionar sobre aspectes com la felicitat, la conducta humana, els valors, les creences etc. Tots aquests conceptes s’entenen i s’interpreten des de cada individu, i és per això que no acostumo a expressar les meves opinions ni les meves idees a títol personal, ja que no aporten res més que una visió subjectiva que és tan real i tan parcial com qualsevol altra.

Un dels objectius generals que plantegen les persones quan se’ls demana a què aspiren a la vida, és el de ser felices. És un desig que pràcticament tothom tenim i tots creiem que mereixem. El cert, és que quan mirem de descriure què entenem per felicitat, surten tots els interrogants.

És el mateix ser feliç que sentir-se o estar feliç? Tots ens sentim feliços en les mateixes circumstàncies? Hi ha algú que no mereixi la felicitat? Les persones som capaces de ser felices per nosaltres mateixes? Sabem ser feliços?

Aquí acabaria un escrit dels meus seguint la meva línia habitual, preguntes llençades a l’aire per a la reflexió individual i si cal pel debat.

Però avui no em vull quedar aquí perquè em preocupa el que he sentit per la ràdio només començar el dia: L’assignatura de religió, amb la nova llei d’educació diu que cal “reconèixer la incapacitat d’un mateix per a assolir la felicitat” i “acceptar la necessitat del salvador per ser feliç”. Evidentment quan parlen del “salvador” pensen només en un, i no hi ha ni rastre d’altres religions en els temaris.

S’ha pensat en el mal que pot fer transmetre aquestes creences als nens? Hi haurà ciutadans que tindran la porta oberta a la felicitat i d’altres que no? Com s’explicarà una cosa que passa sovint que és que algú se senti feliç i no cregui en Déu? I encara pitjor, què li diran a les persones que creguin en Déu i se sentin immensament infelices? Quin paper jugarà la culpa en tot plegat?

Cada dia constato a la meva consulta les seqüeles que han deixat en moltes persones algunes maneres d’interpretar i transmetre les religions. Tenia l’esperança que en la nostra societat i en el nostre sistema educatiu era un tema gairebé superat, però malauradament ja hi tornem a ser.

Per tant, avui vull dir-hi la meva: Afirmo que les persones tenim la capacitat de ser i sentir-nos felices per nosaltres mateixes sense necessitat de creure en Déu. I al mateix temps, penso que també tenim dret a sentir-nos infelices i a viure les emocions negatives tot i creure en Déu.

Jo no sé si Déu existeix o no, el que sí puc afirmar és que sense creure en ell, he arribat a sentir-me molt feliç i molt infeliç en diferents moments de la meva vida, i avui, que de moment segueixo sense creure en Déu, em sento plenament feliç.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga, Formadora i Psicoterapeuta

Les emocions a la menopausa

Les emocions i estats emotius, són respostes individuals de l’organisme que ens informen de l’estat del benestar. Quan dic individuals, vull dir que depenen de la interpretació de la realitat que fa cada persona davant una mateixa situació.

Les persones no podem decidir com ens sentim, encara que hi ha maneres d’incidir en les nostres emocions.

És normal que davant un canvi com és l’arribada de la menopausa, experimentem emocions negatives com la por al desconegut, la tristesa de deixar alguna cosa enrere, la impotència i la ràbia dels canvis inevitables com el pas del temps, la sorpresa per coses noves, la indignació per sentir-nos etiquetades… És important que, si hi són, reconeguem aquestes emocions, les afrontem i aprenguem a gestionar-les.

Hi ha dones que arribat el moment, no experimenten emocions negatives, perquè el significat que donen a la menopausa és positiu i estan preparades per afrontar-la, i a més potser no han patit les molèsties físiques que pot representar en alguns casos. Perfecte!

Altres dones, sí les experimenten i reconeixen el seu malestar. És el primer pas per superar la situació i sentir-se millor. És qüestió d’afrontar el problema i si cal demanar l’ajuda d’un / una professional.

Finalment, hi ha dones que tenen totes aquestes emocions negatives reprimides, davant una falsa aparença d’acceptació (neguen les emocions). Aquí tenim un problema que pot afectar la nostra salut.

Per tant, el primer que recomano és que acceptem les emocions negatives encara que no ens agradin, que les compartim o les escrivim en un paper per reconèixer i afrontar-les. Les emocions negatives també són humanes i poden ser potenciadores si les sabem gestionar.

Un cop fet això, és important redefinir el concepte de menopausa, reubicar-lo en la nostra societat i ser conscients del nostre entorn i de la nostra esperança de vida. Sovint vivim en una societat moderna mantenint vells prejudicis que ara només existeixen en els nostres caps.

Vinga noies! Perquè la societat canviï les falses creences existents al voltant de la menopausa, primer hem de fer-ho nosaltres.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga Formadora i Psicoterapeuta

Com ens afecta el canvi d’hora?

Es pateix depressió amb el canvi d’hora?

El canvi d’hora, en si mateix, no produeix depressió, encara que si que està comprovat que l’estat d’ànim guarda relació amb la llum solar i el bon temps. Durant la tardor i hivern poden aparèixer símptomes com tristor i decaïment, i en casos més aguts, irritabilitat o quadres d’ansietat.

Pot ocórrer que aquest estat de tristesa, no sigui passatgera, sinó que sigui un senyal d’una forma de depressió anomenada Trastorn Afectiu Estacional.

Si una persona, davant d’aquesta situació pateix alteracions del seu estat d’ànim i no pot abordar-les de manera correcta, podria desencadenar en un estat de depressió més profunda.

És possible evitar aquesta sensació de tristesa quan veiem que hi ha menys hores de llum?

Sí , ja que la tristesa és una emoció, i les emocions estan relacionades amb el físic però també amb el psíquic. Podem combatre aquest desànim canviant el nostre pensament negatiu i les nostres creences sobre la manca de llum , com? deixant de repetir constantment “ja és de nit” Tenir una vida activa, el contacte amb la natura, desenvolupar activitats agradables, etc. són eines que poden ajudar-nos a combatre aquests símptomes durant els mesos de menys llum.

Quants dies sol durar aquesta sensació?

Canvia en funció de persones, edats i situacions, però en principi pot anar de dos dies a una setmana aproximadament. En algunes persones pot allargar una mica més.

Si dura més, hem de preocupar-nos?

Si després del canvi horari notem que baixa el nostre estat d’ànim, tenim alteracions del son, dificultats d’atenció i concentració, irritabilitat… si aquests símptomes perduren després de tres setmanes, serà aconsellable fer una consulta mèdica.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga, Formadora i Psicoterapeuta

Assetjament moral a la feina

La violència comença amb petites coses, de vegades amb un donar l’esquena subtil que passa desapercebut per tothom menys per qui el rep, d’altres només amb una mirada punxant, per conèixer el grau de feblesa de l’altre, i veure si li aguanten la mirada o li defugen. La persona maltractadora és covarda i insegura. Assetja només a persones que no es veuen capaces de plantar-li cara, i així s’enganya a ella mateixa creient-se poderosa. La persona que rep aquest tipus d’assetjament, es troba en un estat de tensió i d’angoixa permanents.

Quan la persona maltractadora va obtenint benefici de la seva agressivitat, es va fent forta, i la violència pren un caire més directe, més verbal, més evident. Fins i tot li pot semblar que davant els altres està donant una imatge de seguretat i poder. És just en aquest moment quan la persona maltractada afegeix a l’angoixa, la por. La seva inseguretat és tan terrible que necessàriament té incidència en el seu rendiment. Aquesta nova fase d’agressivitat ja no passa desapercebuda, la majoria l’escolta amb orelles sordes i mirades compassives, que no ajuden en absolut si es queden mudes davant l’evidència.

Quan la persona maltractada està tant insegura que s’equivoca constantment, aleshores dubta realment de la seva capacitat i la seva autoestima baixa en picat. És aleshores quan l’angoixa i la por es barregen amb la culpa.

No hi ha res que en un entorn laboral pugui justificar paraules i fets com: “ets una merdosa”, ”surt d’aquí trasto“, “vull que et posis a treballar aquí al mig amb l’ordinador davant de tothom, perquè tots puguem veure què coi fas”, “t’empaperaré a tu i a tota la teva família”, “ets imbècil o què?” “bicho”, “gorda”, “plora, plora que no serveixes per res més” o “aquest tio és un gandul i un inútil” a esquenes de la víctima però davant de tot el personal incloses les persones que depenen d’ella.

L’assetjament a la feina és cosa de TOTS i TOTES. Les persones que senten expressions d’aquest tipus i es mantenen en silenci, són tan còmplices de la violència com la pròpia persona maltractadora. I les organitzacions que ho permeten i no són contundents davant aquest tipus de fets, també. La persona maltractada no té prou força i cal que l’ajudem! Tots en som responsables!

Finalment hi ha un tercer actor tan maltractador com el primer, aquella persona que pels motius que siguin fa acusacions i denúncies falses per mobbing, que estigmatitzen a qui és denunciat i desacrediten i perjudiquen a les víctimes reals d’assetjament.

Davant d’aquesta situació, què podem fer els professionals de la salut?

Evidentment no podem creure a cegues tot el que ens diuen. Tampoc no podem denunciar-ho perquè no en som testimonis, i només tenim una versió dels fets, i a més a més estaríem faltant al secret professional. Per altra banda, és infinitament difícil convèncer una persona aterrida que denunciï la situació, i si arribés a fer-ho, per començar li demanen dos testimonis. N’hi acostuma a haver molts, però poquíssims disposats a testificar. Nosaltres podem diagnosticar l’estat de pànic i defalliment de moltes d’aquestes persones i atribuir aquest estat a la percepció que tenen de la seva situació professional, sense estar completament segurs que aquesta percepció s’ajusti en bona mesura a la realitat.

Què més tenim a les nostres mans?

Només que hi hagi una sola possibilitat que els fets que m’exposen les persones que acudeixen a la meva consulta siguin reals, no vull quedar-me de braços creuats.

De moment l’únic que puc fer és posar-ho de manifest per a sensibilitzar tothom de la gravetat de tot plegat.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga Col·legiada 11679

La comunicació assertiva

La comunicació assertiva és l’habilitat de fer valer els nostres drets i sentiments, respectant els drets i sentiments aliens. La comunicació interpersonal, és una de les eines més valuoses de les que disposem per a aconseguir relacionar-nos de manera satisfactòria. Al mateix temps, se’ns pot girar en contra si no som capaços d’utilitzar-la de manera intencional.

Les persones necessitem comunicar-nos amb la parella, els amics, els veïns, els clients, els proveïdors, els companys de feina o de classe, els professors, etc. Si decidim no tenir cura de la nostra comunicació, correm el risc de quedar-nos sols. Si el volem assumir, almenys que sigui de manera conscient.

Comunicar-se de manera intencional significa prendre consciència de tot allò que fem i diem, i de per a què ho fem i per a què ho diem. Triar els gests, les cares, les paraules i el to de veu que considerem més adequats en cada situació. Pel contrari, la comunicació aleatòria, és tot allò que comuniquem sense voler. (Ex: Amb la nostra cara donem una informació que no volíem transmetre).

Comunicar amb intenció i de manera assertiva, no significa sempre dir les coses que l’altre vol sentir, però si dir-ho de la millor manera, respectant-nos a nosaltres mateixos i a l’altre. Si callo el que sento no em tinc en compte a mi mateix (comunicació passiva), si dic el que sento agredint i de males maneres, no tinc en compte l’altra part (comunicació agressiva). Si tinc cura de les dues parts parlant des del jo enlloc de des del tu, m’estic comunicant de manera assertiva. (Ex: JO em sento enganyada, enlloc de TU ets un mentider).

Exemples freqüents on algunes persones acostumen a ser passives o agressives quan seria més saludable i adaptatiu ser assertives:

1. El metge em dóna unes pautes complicades i jo tinc dubtes…
A) Resposta passiva: Em sento confús però no pregunto per no semblar tonto o pesat
B) Resposta Agressiva: “Els metges us penseu que ho sabeu tot i de comunicació no en teniu ni idea. A veure si t’expliques millor!!!”

2. Fa molta estona que espero a la sala d’espera i veig que la gent que ha arribat més tard passa davant meu…
A) Resposta passiva: M’enfado però no pregunto per no donar la nota.
B) Resposta Agressiva: Em dirigeixo a la persona de recepció i li dic cridant: “Es pot saber què passa? Això és intolerable, sou una colla d’incompetents!!!

De tota manera, la comunicació assertiva no sempre és la més adequada. Algunes vegades convé ser passiu i callar, i d’altres, després que repetides comunicacions assertives no hagin tingut bons resultats, pot convenir utilitzar fórmules més agressives. Cal tenir en compte que quan parlo de la necessitat d’utilitzar fórmules més agressiv es, em refereixo a una comunicació més contundent, en cap cas irrespectuosa o mal educada com són els exemples anteriors.

El més important és que, sigui quina sigui la nostra resposta: passiva, agressiva o assertiva, hagi estat triada de manera intencional i per tant controlada i decidida, assumint-ne les conseqüències. Si la nostra tria no ha estat la més encertada o la més útil, podem treure conclusions i treballar per fer-ho millor en properes ocasions.