Trossets de vida

Aquest 2017 que estem deixant enrere ha estat un any difícil per mi. He experimentat la pèrdua en primera persona i en moltes de les seves formes. La vida m’ha posat en situacions on he hagut de revisar els meus valors, confrontar-los, ordenar-los i també prendre decisions importants i dures. Tot plegat ha estat un gran aprenentatge que inclou entre d’altres, la meva reconciliació amb el concepte de mort.

Si obro una mica el focus, veig que són tantes les coses bones que també m’han passat aquest any!
Abraçades, petons i amor diaris, festa de 50 anys inoblidable, moments de pau i intimitat preciosos, tertúlies amb amics i amigues fantàstics, excursions increïbles, banys especials, estones meravelloses de rutina quotidiana, fites heroiques, emocions desbordades…

Tot i els entrebancs de l’any, sé que sóc afortunada de poder fer reflexions d’aquest tipus, de poder posar-me davant l’ordinador a expressar com em sento, d’estar al costat de les persones que estimo i de tenir les necessitats bàsiques més que cobertes. Que algunes persones del món tinguem aquest privilegi i d’altres no, m’inquieta i em trasbalsa.

Amb tot, constato el que ja intuïa, que cada any que passa amplio i milloro la meva capacitat per viure amb consciència, i que això, a nivell individual, em dóna una sensació de plenitud infinita que em permet sentir-me en pau malgrat els inconvenients.

Davant qualsevol situació de conflicte intern, a mi m’és útil prioritzar els meus valors, prendre decisions, i actuar. La pregunta que em faig és: què puc fer o deixar de fer per sentir-me millor?

Cada any escric la meva carta als reis amb els meus desitjos, i  aquest any demanaré de tot cor coses que mai hagués imaginat que voldria, perquè per molt que facis plans, la vida sempre et sorprèn.

Per un 2018 ple d’amor i consciència!

Dies que ens marquen per sempre

Avui, com molta gent a Catalunya, m’he sumat a l’aturada que s’ha convocat, perquè penso que la situació que estem vivint és massa preocupant com per callar i fer veure que no passa res.

Condemno els actes de violència contra ciutadans pacífics que hi va haver l’1 d’octubre, i condemno tota la violència. Vingui d’on vingui. Em costa molt entendre que algú pugui justificar el que hem vist. Tot i així, respecto el dret de les persones a opinar i expressar-se com vulguin, fins i tot quan no m’agrada el que diuen o no m’agrada com ho diuen.

Com a professional que treballa per la resolució de conflictes sé que les diferències es resolen sobretot comunicant-nos, parlant, escoltant i respectant.

Quan en diferents grups hi ha persones que, en nom d’un fals respecte, demanen que no es parli d’uns fets tan terribles com els que van passar diumenge, o de les mobilitzacions que hi ha avui, m’entristeixo molt. No vull viure en mig d’un conflicte i mirar cap a un altre lloc, parlar del temps o explicar acudits dolents, com si no anés amb mi. Qui vol parlar-ne en parla, i ha de poder dir el que pensa sigui del color que sigui. I qui vol callar, calla. En un grup sa i madur no hi hauria d’haver temes tabú. Per mi el respecte és deixar que les persones s’expressin lliurement.

Ahir vaig anar a donar un curs sobre comunicació que vam començar ja fa unes setmanes, una de les alumnes estava de baixa per haver estat agredida per la policia diumenge, una altra estava emocionalment bloquejada, sense sentiments, i algunes estàvem en una mena d’estat de shock. No pensàvem totes el mateix sobre moltes coses, però vam parlar, escoltar, plorar i contrastar diferents opinions. En general vam sortir millor del que havíem entrat.

L’odi ens porta a l’autodestrucció i cal treballar per que no s’instal·li al nostre cor. Prefereixo mil vegades ser odiada que odiar.

Desitjo que tothom, penseu el que penseu i sentiu el que sentiu, lluiteu de manera pacífica per a aconseguir els vostres somnis, i visqueu amb molta pau al cor, tolerància i amor.

Reflexions d’estiu

Sóc alegria i tristesa, sóc emoció i raó, sóc humana i vull sentir-me lliure per sentir.

Viurem aquest mes d’agost en funció del que ens estigui passant en aquest moment i de com ens sentim. Per uns seran les millors vacances de la seva vida, per altres seran unes bones vacances, per altres seran vacances difícils i pels altres no seran vacances. Totes les opcions són humanes, vàlides, respectables i possibles.

Pensant en les diferents vivències que tindrem uns i altres de les vacances, i de les circumstàncies en les que jo viuré les meves, he recordat experiències d’aquests darrers anys, que m’han fet observar dues tendències contraposades que circulen per l’ambient. Són dos tipus de missatge, que sota el meu punt de vista, ens poden acabar fent sentir culpables de sentir.

El primer és un corrent que he viscut molt en la meva pell. És aquell que et recorda que si dius que et sents molt feliç, segur que amagues alguna cosa. I reps comentaris del tipus: “ui, aquest somriure és fals, darrera s’hi amaga alguna cosa”, “és impossible estar tan feliç i positiu, segur que no t’estàs enfrontant a la realitat”, “com pots sentir-te feliç amb les desgràcies que hi ha al món?” i “bla, bla, bla…”. Mostrar-te súper feliç pot ser un inconvenient, i fins i tot pot ser motiu d’exclusió dins un grup.

El segon corrent, és el que prodiga la psicologia positiva, hem de mirar sempre en positiu, hem d’estar alegres i contents i hem de ser uns súper herois disposats a sortir contínuament de la nostra zona de confort. Els comentaris que pots rebre des d’aquesta banda són del tipus “no tens cap dret a queixar-te, deixa de ser victimista”, “si has de venir a sopar amb aquesta cara de pomes agres, millor que no vinguis”, “t’he trepitjat i t’he menystingut, encara que ara no ho entenguis algun dia veuràs que era el millor per tu” i “bla, bla, bla…”. Si no ets un heroi que viu totes les experiències negatives sabent treure’n una gran lliçó de vida, és que no ets ningú.

Escoltant a uns i a altres gurus amb esperit crític, jo he preferit treure les meves pròpies conclusions. Aquí les comparteixo per qui en pugui o vulgui treure profit, i us animo també, si us ve de gust, a treure les vostres.

1. Pot ser que em senti tan feliç que no tingui ganes de sortir de la meva zona de confort, perquè la trobo meravellosa i vull mantenir-me dins ella pels segles dels segles. Sortiré de la meva zona de confort quan aquesta em limiti o m’incomodi, o quan les circumstàncies de la vida m’hi obliguin. Però no ho faré per què algú em digui que és el que he de fer ni perquè sigui l’únic camí.

2. Pot ser que vulgui anar a sopar amb els meus amics perquè no vull estar sola, però no puc deixar la meva tristesa a casa tancada amb pany i clau, si jo vinc a sopar, la meva tristesa també ha de tenir el seu plat a taula i sentir-se benvinguda.

3. Si et dic que estic en un moment meravellós de la meva vida i que sóc immensament feliç, potser és veritat, encara que a tu et sembli impossible sentir-te així algun dia.

4. Estar enfadat, tenir por, sentir enveja o desmotivació, és un fet humà. No només tinc dret a sentir-me així, sinó que és inevitable. Puc decidir què faig, però no com em sento. Evidentment en funció del que faci puc influir en les meves emocions, i això sí és a les meves mans.

5. Faré les coses que em vegi en la necessitat de fer, les coses que cregui que em seran útils, les coses que jo vulgui fer. No faré les coses perquè me les digui algú. Per tant si algú vol que jo faci alguna cosa, ho aconseguirà més aviat fent-me veure la necessitat de fer-ho que imposant-m’ho com a dogma de fe.

6. Els darrers cinc punts els podeu compartir, els podeu rebatre, els podeu ignorar, o els podeu llençar a la paperera. Qualsevol opció estarà bé si és la que vosaltres heu decidit. Ningú no tenim la veritat absoluta, si és que aquesta existeix.

Jo vull viure aquest mes d’agost sent conscient de mi mateixa i deixant-me sentir. I tu? Com el vols viure?

Fotografia: obra d’Enric Font

La immaduresa necessita “dimonis”

Assumir les nostres responsabilitats davant les coses que ens passen, requereix una bona dosi de maduresa que anem assolint a mesura que creixem internament.

És evident que hi ha coses que s’escapen del nostre control, com per exemple alguns problemes de salut, accidents etc. I és important allunyar culpes alienes i entendre que no som responsables de tot.

Ara bé, cal ser conscients que tenim molta més responsabilitat de la que creiem en allò que ens passa. Totes les decisions que prenem per activa (decidir – actuar – parlar) o passiva (no decidir – no actuar – callar), tenen efectes sobre allò que passa després, i actuar amb responsabilitat significa haver avaluat les possibles conseqüències i estar disposats a assumir-les.

Quan som petits i/o immadurs, necessitem trobar un “dimoni”, algú a qui atribuir la culpa i la responsabilitat de tot allò que ens passa. La ràbia i el menyspreu cap a aquella persona, que acostuma a ser propera, ens exonera de tota obligació i de tot compromís, mantenint-nos de manera permanent en la comoditat del rol de la víctima.

Poc a poc, si anem madurant, podem entendre que mantenir aquest “dimoni” només alimenta la nostra infelicitat, i si som capaços de prendre consciència de tot plegat, deixem d’odiar al monstre i el mirem des d’un altre lloc, apreciant tot allò de bo que té, ja que deixa de fer-nos de mirall de les nostres misèries.

Però de vegades la maduresa no arriba, i cal recórrer a altres conductes estratègiques que funcionen de manera similar a les tècniques paradoxals. Sovint l’única sortida per fer desaparèixer el “dimoni” d’algú, és buscar un substitut de la bèstia.

Com diria el Tomeu Penya, “tinc el dimoni dins jo”, però és per una bona causa, i això em reconforta.

El niu de tórtores

Aquest darrer mes d’abril, vam descobrir amb il·lusió que teníem un niu de tórtores a casa nostra, i que hi havia dos ous.

Des de la finestra del despatx on treballem quan ho fem des de casa, podíem veure clarament els esdeveniments que s’anirien produint, i cada matí i cada vespre, anàvem seguint el procés.

Dia i nit, amb fred, pluja o vent, els progenitors van estar amb determinació allà, tenint cura d’aquells dos ous donant una imatge que ens transmetia molta tendresa.

Les tórtores també van buscar l’estabilitat, per trobar el millor moment per posar els ous, amb una climatologia propensa perquè quan neixin les cries puguin desenvolupar-se amb facilitat. I també per trobar el millor lloc, la nostra casa, la que nosaltres ja fa temps que vam batejar com a la casa de l’amor.

Tot i que no els podíem distingir, segons he llegit, són tant el pare com la mare que coven els ous, o sigui que van buscar l’obertura que et permet prendre consciència de què necessites dels altres. Segurament anaven fent torns, treballant en equip per a un objectiu comú i compartit, que més tard va donar els seus magnífics fruits.

I també van ser flexibles, canviant de posició segons bufés el vent, adaptant-se a tot allò que no depenia d’elles, i buscant la millor manera de mantenir-se fermes en el seu propòsit.

Finalment van néixer les criatures, fruit de l’equilibri perfecte entre les quatre disposicions actitudinals anteriors. Dos pollets preciosos que molt aviat es van convertir en joves encuriosits. I després d’algunes escapades curtes per conèixer bé els voltants, un dia van decidir arriscar-se a abandonar el niu definitivament.

La necessitat de mantenir converses incòmodes

Quan en els cursos que imparteixo pregunto als meus alumnes quines coses valoren en les relacions humanes, un alt percentatge de persones respon que els agrada la sinceritat i la gent que parla clar.

Per altra banda, la meva experiència em diu que el nivell de maduresa per poder parlar clar de les coses que no ens agraden, ha de ser força alt. Malauradament, no sempre estem a l’alçada i la sinceritat tan reclamada pot acabar passant factura.

En les relacions socials superficials no és necessari, jo ni tan sols aconsellaria entrar a debatre certes qüestions. Ara bé, quan volem construir relacions sòlides de parella, família, amistat i també professionals, es fa indispensable tenir la determinació i la serenor per poder proposar i abordar converses incòmodes.

A continuació detallo les claus per a construir relacions sòlides i mútuament satisfactòries:

1.  Autoconeixement: tenir molt clar quines són les nostres necessitats bàsiques a banda de les purament essencials per a la supervivència, haver-les avaluat i haver pres consciència de quines són les realment importants per nosaltres i passen per davant d’altres. També conèixer els nostres valors essencials, allò que realment volem conservar. Reconèixer les nostres emocions, entendre-les, acceptar-les, saber-les expressar i gestionar-les de manera potenciadora.

2.  Comunicació: per què ens coneguin i també per conèixer l’altre. Per tenir clares les necessitats i els valors de cadascú. Per a expressar les nostres emocions i entendre les de l’altre i la seva manera de viure la realitat. Si una persona no parla, o no vol escoltar, a l’altra només li queda interpretar o ser interpretada, i aquest filtre subjectiu, massa sovint porta a mals entesos que són totalment evitables. Puc i tinc el dret de decidir passar per alt la necessitat d’una altra persona, el que és una llàstima és fer-ho per desconeixement.

3.  Empatia: per tenir cura de les necessitats i interessos dels altres, i poder entendre des d’on viuen la realitat, que sovint és des d’una visió molt diferent a la nostra.

4.  Coratge: per tenir cura de les pròpies necessitats i interessos i no cedir per por o evitació del conflicte. Enfrontant-nos a la situació i no a la persona que tenim davant.

5.  Compromís: per assumir les pròpies responsabilitats i actuar amb la ferma voluntat de fer créixer la relació amb respecte cap a un mateix i cap a l’altre.

6.  Autoestima: per detectar quan val la pena lluitar per una relació i quan és millor posar-la al calaix de les relacions socials superficials o simplement donar-la definitivament per tancada. I també, per no insistir en estar a la vida d’algú que no t’hi vol, o voler que estigui a la teva vida algú que no vol ser-hi.

Actuar de manera passiva, és evitar o negar els conflictes passant per alt les pròpies necessitats. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant molta frustració i insatisfacció. Evidentment hi ha moments en que el més útil és callar. Si actuem de manera passiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per por, és quan generarem el problema.

Actuar de manera agressiva és crear un conflicte passant per alt les necessitats dels altres. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant relacions i ambients tensos. De tota manera, quan una persona no es comunica, de vegades només et queda la provocació per fer-lo explotar. Si actuem de manera agressiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per manca d’autocontrol i després ens en penedim, és quan generem el problema.

Actuar de manera assertiva, és posar els conflictes existents sobre la taula, ni evitant-los, ni creant-los. Per crear relacions interpersonals sòlides, és positiu que fomentem l’assertivitat. Ara bé, cal recordar que abordar un conflicte existent i expressar com ens sentim i què necessitem davant aquella situació, no té res a veure amb crear-lo. Sovint es titlla de conflictives aquelles persones que actuen amb maduresa, responsabilitat i respecte cap a elles mateixes. 

Em poso a la seva pell doctor

L’entenc perfectament doctor, és lícit el seu mal humor, és inevitable que estigui al límit i perdi les formes, són lògiques la seva cara de pomes agres diària i les seves explosions cada cinc minuts.

Ha de ser duríssim estudiar tant i tants anys per acabar fent una feina on detesta a tots els seus interlocutors naturals. Quin pal aguantar als professionals d’infermeria que gosen donar la seva opinió en temes de salut, qui s’han cregut que són ells? I els professionals auxiliars d’infermeria? Bufff! Quina mandra oi? Per no parlar dels administratius que enlloc de facilitar la feina entorpeixen i de quina manera el seu saber fer.

I per acabar-ho d’arrodonir només li falten els pacients, quin horror! Tot el dia queixant-se sense deixar-lo treballar, de vegades ploren i tot els molt desagraïts, i fan preguntes improcedents, i demanden la seva presència com si vostè fos allà per a això oi?

L’entenc doctor, on s’ha de veure doctor! Que trist sentir-se rodejat de miserables.

Vacances en petit format

Cada petit canvi d’etapa representa nous propòsits, nous objectius i nous reptes, i és ben cert que cal mirar endavant, ja que l’ahir ja no existeix.
De tota manera, és important que no oblidem les experiències viscudes, que van deixant una petja d’aprenentatges, que si els anem ordenant, posant en pràctica, i ens són útils, sempre podran formar part del nostre equipatge present.
El meu aprenentatge d’aquest estiu ha estat constatar un fet que ja sabia, però que mai no havia experimentat amb tanta nitidesa, potser degut a haver-me quedat a casa tot el mes d’agost i haver-me proposat viure uns dies inoblidables: cada dia podem gaudir d’alguna petita cosa que ens ha fet feliç aquest estiu. Reproduint petits moments de les teves vacances, generes durant tot l’any unes micro-vacances.

Evidentment parlo de les persones que tenim les necessitats bàsiques cobertes. Sóc conscient i no vull oblidar, els milions de persones que viuen en situacions límit.

A continuació detallo 10 experiències que m’han fet sentir bé aquest estiu i que puc repetir sense esperar les properes vacances:

1. Experimentar gratitud per poder parar de treballar durant un període de temps, per menjar cada dia, per tenir un lloc on viure, per tenir la salut suficient per tirar endavant, i per tot allò que vingui de més.

2. Obrir els ulls cada matí al despertar-me, i percebre la màgia de tenir un dia més per davant.

3. Ajudar als que crec que ho necessiten. Comprometre’m amb allò que vull i puc complir, i complir-ho.

4. Tenir converses absurdes, d’aquelles que et fan perdre la noció del temps, mirant el mar, els estels, la lluna o els núvols.

5. Compartir alguna creació pròpia amb persones que la sàpiguen apreciar. En el meu cas han estat co-creacions culinàries.

6. Mirar el lloc on visc com si fos una turista que és el primer cop que hi arriba.

7. Gaudir de l’exercici físic quan em pensava que l’esport no estava fet per mi.

8. Fomentar espais que afavoreixin ampliar el meu cercle de persones i la vida social en el meu entorn.

9. Compartir part del meu temps amb els amics i amigues que ho han pogut o volgut fer.

10. Viure i riure amb les persones que més estimo.

Aquestes 10 fantàstiques experiències que han amenitzat les meves vacances, les puc seguir gaudint durant tot l’any, vivint els meus minuts de micro-vacances diàries amb intensitat.

El mes de setembre em trobarà somrient.

La teva dona és psicòloga? No et fa por?

Les dues preguntes del títol d’aquest post, són les que van fer al meu marit no fa pas tants anys. A priori podria pensar que la gent té prejudicis, que segur que també és veritat, però recopilant informació viscuda m’adono que malauradament, sovint la realitat supera la ficció. A continuació reprodueixo una sèrie de comentaris reals que m’han fet directament a mi, o que he pogut sentir:

“Anava a una psicòloga que tenia un gos campant per la consulta, em va preguntar si em molestava i li vaig dir que els gossos em feien pànic. El gos va continuar allà durant totes les visites, ensumant-me els peus i posant-me les potes a sobre la falda. Tu creus que això formava part de la teràpia?”

“Anava a un psicòleg per treballar la meva autoestima, em sentia sola i estava molt confosa. Després de 10 visites, a través de les quals va conèixer totes les meves misèries, em va proposar que anéssim a sopar plegats. Ell deia que això m’ajudaria a relaxar-me i trobar-me a mi mateixa. Em vaig deixar seduir i vam començar una relació destructiva, en la que ell utilitzava tota la informació que tenia sobre mi per enfonsar-me encara més. Estic destrossada.”

“Anava a una psicòloga que bevia llaunes de cervesa a la consulta mentre m’escoltava. Era una provocació?”

“Anava a un psicòleg, i després d’un any de teràpia, vaig saber que no era psicòleg.”

“Em sento deprimit, he anat a un coach i m’ha dit que m’anirà millor que anar al psicòleg perquè ell no remena el passat i no em farà patir tant.”

“Vas a un psicòleg? – Noooo, no pensis malament, vaig a un coach.”

“Necessitem una coach, tu ets psicòloga, cada professional al seu terreny.”

Després de recopilar tota aquesta informació, em queda clar que els títols i l’expertesa no són en absolut garantia de bones pràctiques. És important posar-se en mans de professionals i sobretot persones, que treballin amb ètica i seguint un codi deontològic reconegut. Cal tenir molt clar que, com a pacient, client o coachee (persona que es posa en mans d’un coach), tenim el dret de dir que no i, si cal, denunciar les males pràctiques que ens fan molt de mal a tots.

Aprofitaré també aquest post, per aclarir la gran confusió que hi ha sobre els termes, psicòleg, coach, psicoterapeuta i d’altres especialitats “paranormals” (paraula escrita amb ironia, que engloba tota la quantitat de títols que he sentit darrerament que s’atorguen a sí mateixos, “professionals” diversos).

Els psicòlegs, quan fem psicoteràpia, ajudem als nostres pacients a superar el dolor emocional i a millorar el seu benestar i estat d’ànim. Això ho podem fer des de diversos enfocaments professionals: uns exploren a fons el passat, d’altres es situen en el present, uns es centren més en aspectes conscients, d’altres en aspectes inconscients… Si heu anat a més d’un psicòleg, haureu pogut percebre aquestes diferències absolutament lícites.

Segons la guia per la bona pràctica en coaching, en el marc de la Coaching Psychology, elaborada pel Col·legi de psicòlegs de Catalunya, “ El coaching com a activitat genèrica, és una subdisciplina que permet identificar i dissoldre els obstacles que impedeixen a la persona l’assoliment dels seus objectius, així com assolir noves fites que la situïn en un estat de creixement per al millor desenvolupament de les seves competències.”

Si estem parlant de canviar creences, de reconèixer i gestionar emocions limitadores, de prendre consciència de les pròpies necessitats, de processos d’aprenentatge i de passar a l’acció, de què estem parlant si no de psicologia?

O és que els psicòlegs que treballem a la consulta, a banda de psicoteràpia, no hem fet també coaching molt abans que es digués així?

Amb això no estic dient que tots els coach hagin de ser psicòlegs (seria un llarg debat), però sí que opino amb ferma convicció, que per ser un bon coach, cal tenir grans coneixements de psicologia.

Aleshores, som els psicòlegs que hem de formar-nos en coaching? O són els coach no psicòlegs els que s’han de formar en psicologia? Quan et formes en coaching, no t’estàs formant precisament en aspectes psicològics?

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Per part meva, sóc psicòloga i també m’he format en coaching i ho seguiré fent, però vull posar sobre la taula el gran valor afegit de ser psicòleg, valor que de vegades es menysté o es confon.

Finalment afirmar que estic totalment d’acord amb aquella frase que em van dir fa molts anys: “…Cada professional al seu terreny.” 

Les paraules dites des del cor

Les paraules dites des del cor, són aquelles que mostren el que hi ha dins nostre. Aquelles que estan en sintonia amb nosaltres mateixos.
Les nostres necessitats, pensaments i emocions, no es poden veure a simple vista, l’única manera que arribin als altres, és a través de les nostres paraules i les nostres accions. Si no som capaços d’expressar-nos, als altres no els queda més remei que interpretar.
El significat que donem a certes paraules, no sempre és el mateix per tothom, i deixar-lo clar, ens ajudarà també a fer-nos entendre. En aquest sentit, aquí teniu la meva interpretació de cada una de les paraules que he triat per la meva Nadala d’aquest any, paraules que, pel fet de ser força quotidianes, no deixen de ser molt importants.

Gràcies: estar agraït no té res a veure amb estar en deute. La paraula gràcies expressa valor. El valor que donem a l’altre i a tot allò que ens dóna.

Si us plau: aquesta expressió, en relacions d’iguals, expressa l’acceptació de que jo no decideixo sobre les accions dels altres, i de que ells faran les coses que vulguin fer. Té a veure amb acceptar les negatives i respectar les decisions alienes malgrat no ens complaguin.

Ho sento: és una expressió a la que atribueixo doble significat, per una banda representa la presa de consciència i acceptació de que ens hem equivocat i no hem actuat com hauríem volgut. Per altra banda, la podem utilitzar quan malgrat no pensar que ens hem equivocat, ens sap greu el malestar que han pogut ocasionar les nostres paraules i/o accions.

Et dono la benvinguda: ho expresso amb unes o altres paraules, quan qualsevol persona en la que intueixo bones intencions, entra a la meva vida.

Adéu: dita amb el cor, és una paraula d’acceptació màxima. El comiat a nivell simbòlic, és necessari per continuar vivint. En aquest cas hi trobo tres significats importants:

1. Diem adéu quan algú marxa sense que nosaltres vulguem que ho faci. Algú estimat mor, una parella ens deixa… L’adéu significa que accepto que hauré de viure sense l’altre, malgrat no sigui el que jo hagués triat.

2. Un altre adéu és aquell que diuen les persones que es veuen obligades a marxar. Persones exiliades, o que saben que han de morir i volen acomiadar-se dels seus éssers estimats o del món on han viscut. És l’adéu dels refugiats que veiem dia rere dia.

3. El tercer adéu és el que diem nosaltres quan marxem voluntàriament. El que diem quan decidim que hi ha persones que no volem que segueixin formant part de la nostra vida. Quan algú no ens aporta valor, ni tan sols bones estones. Fins i tot estimant o quedant-nos sols, de vegades hem de saber dir aquest adéu.

Et perdono: perdonar és netejar el nostre cor de ràbia, odi i ressentiment. Aquestes tres emocions ens fan més mal a nosaltres mateixos que als altres. Prefereixo que m’odiïn que no pas odiar.

Hola: significa fer-me present quan entro a la vida d’algú. Explicar qui sóc i amb quines intencions m’agradaria entrar a la vida d’un altre.

M’ajudes?: demanar ajuda és una de les coses més difícils que ens trobem. Queixar-nos de que ningú no ens ajuda, no facilita que algú ho faci. La majoria de cops que necessitem ajuda, els altres no ho perceben. Seria injust castigar-los per no haver estat endevins.

T’ajudo?: Per ajudar algú, aquest ha d’acceptar l’ajuda. No puc ajudar a qui no vol que ho faci.

T’estimo: és una gran expressió i una gran experiència. És voler el benestar de l’altre, és valorar-lo, és respectar-lo, és tenir ganes de contribuir a la seva felicitat. Si em donessin a triar entre dues coses -estimar o ser estimada-, i només en pogués triar una, triaria estimar.