Els vells silencis

Hi ha molts tipus de silencis, uns molt útils i d’altres difícils de gestionar. Uns imposats, com la discapacitat auditiva, d’altres buscats com els de determinats recolliments espirituals. Uns físics, com qualsevol absència de so, i uns mentals com l’absència de pensaments.

En general, el silenci tant físic com mental, és saludable i útil per gestionar el nostre estrès i millorar el nostre benestar emocional. Recollir-se escoltant la natura, apartats del brogit dels nuclis urbans i també meditar, són grans eines que tenim al nostre abast de manera més o menys senzilla.
Per tal de sentir-nos millor i estar més en pau, cal cercar aquesta desconnexió i com tot, entrenar-la.

Altres silencis que conec bé perquè els he mirat als ulls de ben a prop, són els silencis per pressió social, per necessitat, per prudència, per por, per quedar bé, per conservar alguna cosa… Aquells que podem observar en qualsevol equip de treball, en qualsevol organització, en qualsevol família, en qualsevol societat. Fins i tot les persones que majoritàriament detestem aquests silencis, els haurem pogut fer en algun moment determinat. Posats a fer-los, crec que millor que sigui de manera conscient i acceptada.

En aquest sentit, treballar la comunicació dins les organitzacions per poder parlar amb respecte cap a un mateix i cap als altres, i per què els principals silencis siguin per subratllar els conceptes importants, i per escoltar activament, és fonamental per prevenir els conflictes interpersonals i per millorar les habilitats negociadores dels professionals.
L’escolta activa doncs, és una magnífica manera d’utilitzar el silenci, deixant parlar a l’altre, escoltant i al mateix temps observant, recollint, sense judicis ni desqualificacions, les necessitats, pensaments i emocions dels nostres interlocutors.

I mentre escric tot això, escolto un altre silenci punyent, colpidor i dolorós, el del mòbil que no sona, el correu que no rep ni tan sols respostes, els projectes que no entren i la facturació que no arriba. Un vell silenci que moltes persones havíem tingut el privilegi d’oblidar.

 

 

Imatge de Gerd Altmann de Pixabay

Gratitud

La gratitud és una emoció que està al grup de les que anomenem “agradables de sentir”. Si hagués d’ubicar-la al meu cos, la podria definir com una mena de petits braços que sortirien del meu cor per a abraçar ben fort.

Està clar que molt del que som ens ho devem a nosaltres, al nostre esforç, a la nostra lluita, a la nostra voluntat i al nostre treball. Però crec que cal que siguem honestos i ens plantegem la quantitat de persones que estan contribuint actualment a què les coses siguin una mica millor per nosaltres.

Haver arribat al final del 2020 en condicions molt acceptables, és fruit de milers de contribucions que de manera directa o indirecta han estat clau. I també de què quan he necessitat i demanat ajuda, he obtingut resposta de manera immediata. Segur que moltes de les persones que m’han donat un cop de mà, són conscients de la meva immensa gratitud, però potser d’altres ni tan sols s’adonen de la seva enorme aportació.

Les emocions no es veuen directament, tot i que es poden observar a través de la nostra conducta, les nostres paraules, la nostra cara, els nostres gests, les nostres accions. Cal parlar o actuar per fer visible el nostre món interior. Pel que fa a la gratitud, és una de les emocions més difícils d’observar directament i de les que més contribueixen a enfortir les relacions interpersonals. És difícil que algú vegi que estem molt agraïts, si no ho expressem explícitament.

Per tant vull expressar les meves GRÀCIES a tothom. A les persones que heu treballat en serveis bàsics com l’alimentació i la farmàcia que ens heu atès amb un somriure sota la mascareta en els moments més difícils, als professionals sanitaris que heu estat a primera línia amb un esforç sobrehumà, als professionals administratius de centres de salut que heu patit més del que hem estat conscients, als professionals de neteja que ajudeu cada dia a què ens moguem en espais nets, a les ONG’s que heu continuat al peu del canó durant tota la pandèmia i heu seguit lluitant per un món millor, als científics que feu recerca de manera incansable, a les persones i empreses que m’heu permès seguir treballant, i a tu que m’estàs llegint, per ser aquí, per la teva confiança i el teu temps.

Per un 2021 on tornin a brillar els somriures!

 

 

 

Imatge de John Hain de Pixabay

Els plans trencats

Aquests darrers mesos he experimentat en primera persona allò que fa temps que sabia: la fragilitat de fer plans.

Algunes persones més que altres -com és el meu cas-, vivim en la gran fantasia de tenir-ho gairebé tot sota control. Quanta ingenuïtat! La feinada i l’energia que ens suposa aquesta falsa creença ens fa viure amb un esforç sovint innecessari i absurd.

Està clar que fer plans és útil, i que si no els fem, també ens podem perdre coses interessants i tenir problemes que ens hauríem pogut estalviar, per tant està lluny de la meva intenció criticar el fet de fer plans, fem-los quan calgui. De tota manera, segur que gaudirem més de tot si estem preparats pels plans trencats, si som més flexibles, si aprenem a conviure amb la incertesa i si deixem de lluitar contra tot allò que no és a les nostres mans.

Sovint recordo el comentari d’una persona que em deia que la seva mare amb noranta anys volia guardar uns diners pel dia de demà, i ella li va respondre: “mare, el dia de demà és avui”. Crec que és una frase que ens hem d’aplicar en certa manera, tinguem l’edat que tinguem.

Fa divuit anys que sóc professional autònoma i en fa molts que em sento segura i consolidada en la meva professió. Tinc bons clients que estan contents, capacitat de treball i estic preparada per a afrontar càrregues importants. Així i tot, tinc una assegurança de malaltia i accidents i una de responsabilitat civil per si de cas, semblava que tot controlat oi? Doncs de totes les coses que m’hagués pogut imaginar que podrien amenaçar la meva economia, i mireu que me les imagino gairebé totes, cap d’elles tenia a veure amb una pandèmia mundial, ves per on!

I aquests eren plans econòmics, però…

I els plans de vida? Quantes abraçades donàvem per fetes pensant que no hi ha res que ens impedeixi abraçar? Quantes persones hem perdut de manera sobtada i sense poder acomiadar?

I els plans de mort? Quantes persones durant aquesta pandèmia han estat incinerades en solitud quan haurien volgut ser enterrades amb una gran cerimònia o havien donat el cos a la ciència?

A la nostra família tenim pendent un comiat de fa més de tres mesos, que tot i que segur que serà bonic i sentit, no serà del tot com la nostra persona estimada havia planificat amb molta consciència i cura.

Quants plans trencats!

Per altra banda, també vull posar el focus en les coses meravelloses que m’han passat sense haver-les planificat:

He compartit una gran i dolça intimitat durant un confinament que ha posat sobre la taula la pau i complicitat amb què visc la vida de parella.

Ha passat ara, de cop i sense esperar-la, una situació que desitjo des de fa nou anys i que preveia que arribaria sobre el 2026.

He après a treballar amb nous canals dels quals no volia ni sentir-ne parlar i gràcies a això he fet nous clients.

En fi, hi ha moltes coses bones que també passen per sorpresa.

Així que aquest estiu no planificaré les vacances. Si no tinc feina miraré de gaudir del meu temps, i si en tinc, aprofitaré l’oportunitat per facturar alguna cosa i recuperar una mica la meva economia. Per tant, per primer cop en molts anys, aquest mes d’agost estic a la vostra disposició professional.

Recordeu: en certa manera “el dia de demà, és avui”.

Bon estiu!

 

Imatge de Hans Braxmeier de Pixabay

Les absències escollides

Desitjar bones festes a tothom és l’expressió del que voldríem que fos. Però sabem que tot i que seria fantàstic que les festes de Nadal fossin dies de pau, amor i felicitat, no sempre ho són. I és important ser-ne conscient i deixar-nos sentir de debò, acceptant les nostres emocions, siguin quines siguin.

Aquest any vull posar sobre la taula un tipus concret de dol i la manera com ens impacta, especialment durant les festes nadalenques.

En aquestes dates es parla molt del dol per les absències inevitables, com la mort o la malaltia dels éssers estimats, o d’altres circumstàncies no desitjades. Tothom, en més o menys mesura, hem viscut o vivim la tristesa i la impotència que comporten aquest tipus de pèrdues i la duresa que suposa viure-les.

Del que no es parla tant és de les absències volgudes o decidides, les d’aquelles persones estimades que han decidit no ser-hi per voluntat pròpia. Aquesta també és una situació en la qual cal elaborar un dol per part de tothom, perquè quan es trenca una relació entre dues persones, necessàriament canvia el grup on es mouen, i per tant el dolor i el trencament acostumen a ser generalitzats.

Si algú no vol estar amb nosaltres, no ens queda més remei que respectar la seva decisió i acceptar la situació, malgrat el gran dolor que ens pugui provocar. Fins i tot quan la decisió d’una altra persona trenca allò que nosaltres estàvem mirant de preservar amb esforç, i ens genera una gran decepció i frustració a més a més de la tristesa de la pèrdua.

Les decisions madures són aquelles en les que, a banda del que volem aconseguir, cal que ens preguntem també el que volem conservar, ja que la impulsivitat pot acabar trencant-ho tot.

Aquest any, potser sou vosaltres qui heu decidit ser les persones absents, o pel contrari sou qui viureu l’absència de qui ha decidit no ser-hi. En tot cas, tinguin el color que tinguin i generin les emocions que generin, aquestes festes seguiran sent tan reals i vostres com qualsevol altre Nadal.

Desitjo que visqueu aquestes dates amb consciència i acceptació, i que l’any 2020 arribi carregat de decisions madures, objectius i projectes.

L’autoestima explicada amb la “teoria del formatge de cabra”

La inspiració per aquest post em va venir durant el Fòrum d’empresaris que va organitzar l’Hort Business a Cabrils el passat dia 30 d’octubre.

En una ponència súper interessant del Pedro Rojas sobre Instagram, ell va recalcar la conveniència de publicar fotografies pensant en el que agrada als altres i no a nosaltres. Aleshores em va venir instantàniament una frase al cap:

Instagram funciona exactament al contrari de l’autoestima.

Això em va fer pensar en com explico jo el concepte d’autoestima quan faig formació, i en la meva “teoria del formatge de cabra” que us exposaré més endavant. I vaig decidir que faria un post a Instagram per parlar-ne, i que seria diferent dels habituals. Triaria una fotografia d’una cosa que no m’agrada gens a mi, però sí a molta gent: l’apreciat i famós formatge de cabra.

L’autoestima és el reconeixement del nostre valor intrínsec, molt més enllà de les nostres capacitats i èxits. Té a veure amb l’autoacceptació i és un factor de percepció individual sobre nosaltres mateixos que no hauria d’estar influït pels altres, tot i que malauradament sovint hi està condicionat. Quan som petits rebem afectes del nostre entorn que anem emmagatzemant i que acabaran incidint en la nostra autopercepció.

Per una banda podem rebre confiança, seguretat, independència, crítica constructiva, etc. Factors que incidiran en què tinguem una bona dosi d’autoconfiança i autoestima.

Per l’altra, podem rebre desconfiança, inseguretat, sobreprotecció o desprotecció, crítica destructiva, etc. Factors aquests, que incidiran en què la nostra autoconfiança i autoestima siguin baixes.

Al marge d’això, la nostra autoestima fluctua al llarg de la vida, i és quelcom que podem treballar a través de la intel·ligència emocional, començant per les tres “autos”: autoconeixement, autocontrol i automotivació.

Però bé, anem a la teoria en qüestió:

Si vaig a dinar amb una persona a qui li entusiasma el formatge de cabra i ens posen un plat d’aquest menjar pudent(*) davant nostre, em taparé el nas immediatament, posaré cara de fàstic i l’apartaré del meu davant. Segurament la persona que m’acompanya estarà contenta perquè n’hi haurà més per ella. Coneix perfectament el que val el producte en qüestió, i que algú el rebutgi no fa que aquest perdi cap valor.

Per tant, si coneixem bé el nostre valor intrínsec, no el devaluarem perquè algú ens rebutgi o ens detesti.

Recordeu: tots som el formatge de cabra d’algú.

(*)pudent és com jo el percebo, i no ha de tenir necessàriament a veure amb la realitat.

Medicació o Psicoteràpia?

Celebro que s’estiguin trobant fàrmacs que puguem utilitzar per millorar la nostra qualitat de vida i també per salvar vides. Estic a favor de la medicació quan cal i en alguns casos, quan ho he considerat oportú, he adreçat al psiquiatre a alguna de les persones que acudeixen a la meva consulta. Aquest post per tant, no pretén ser una crítica als fàrmacs, sinó una reflexió sobre la facilitat amb la qual els prenem i sobre la descoordinació que hi ha entre els diferents professionals de la salut.

M’estic trobant darrerament amb massa joves d’entre 20 i 25 anys, que acudeixen al neuròleg amb símptomes diversos, i un cop diagnosticat un primer episodi d’ansietat, els recepten medicació o els envien al psiquiatre perquè ho faci. Em preocupa que ni tan sols s’esmenti la possibilitat d’acudir a un psicòleg.

Sabem que per combatre l’ansietat no sempre ni necessàriament calen fàrmacs. També sabem que molts d’aquests, poden generar dependència i també poden afectar de manera negativa a altres aspectes de la vida de les persones: sexualitat, atenció, to vital, augment de pes…
Des del meu punt de vista, els pacients tenen dret a conèixer que, al marge dels fàrmacs, tenen altres possibilitats contrastades i útils per trobar-se millor.

Perquè molts professionals de la medicina no proposen als seus pacients l’opció del psicòleg?

Segurament hi ha múltiples respostes en funció de cada cas. Estic convençuda que hi ha part de responsabilitat dels metges, i també dels psicòlegs. Per altra banda, segur que tampoc no ajuda l’intrusisme que patim en l’àmbit de la psicologia, i l’empanada mental que tenim la societat en general sobre les diferents teràpies o “pseudoteràpies” existents.

Amb l’objectiu final del benestar de les persones, crec que cal més comunicació i cooperació entre els diferents professionals de la salut. Deixo el tema sobre la taula per a la seva reflexió.

Què faria jo si tingués menys por?

Valorant la proposta que em va fer el José Antonio, un seguidor de facebook, aquest post parla de la por.
La por és una emoció tan nostra com totes les altres. A mi em mereix un gran respecte perquè, com deia el gran Eduard Punset, sense por l’ésser humà s’hauria extingit.
La por ens informa de les possibilitats de supervivència davant determinades situacions i ens fa ser prudents. És una alarma que, davant de possibles perills, ens alerta que cal buscar més seguretat. Això és molt útil, i per tant no es tracta d’estigmatitzar la por. Com totes les emocions, té la seva funció i ens acompanyarà al llarg de la nostra vida, cal que l’acollim i li donem el seu espai.
Tenim molts nivells i tipus de por, no és el mateix sentir preocupació que pànic, ansietat que angoixa, i en canvi, en tots els casos estaríem parlant de por.

Dit això, us posaré un exemple que no té res a veure amb les emocions, que ens pot ajudar a entendre algunes coses: sabem que la gana és una sensació que ens informa de la necessitat d’alimentar-nos, i que si no tinguéssim sensació de gana, seria més fàcil morir de desnutrició. Ara bé, tu creus que sempre que tens sensació de gana estàs en perill? En el meu cas et puc assegurar que no 😉

Amb la por passa igual. Quantes pors tenen a veure amb coses que hem après i ens han fet creure en un context cultural i social determinat? Quantes pors ens limiten més que no ens protegeixen? Quantes coses meravelloses ens podem perdre per por? Quant patim per coses que no passaran mai? Quantes pors creixen dins el nostre cap, alimentades pels nostres pensaments, i es fan petites quan les mirem als ulls de debò i les afrontem?

Per altra banda, cal tenir en compte que les conductes d’evitació a les que ens porta la por, generen molt de sofriment associat a altres emocions. Alguns exemples podrien ser: frustració, impotència, desànim, decepció, insatisfacció, enveja, gelosia, ressentiment, culpa, desmotivació i solitud.

Superar les nostres pors té el seu moment de vertigen, i per tant només ens hi posarem si li veiem la utilitat i els beneficis. Per exemple, si una persona supera la seva por a les serps, i viu a Barcelona, no li agrada viatjar ni anar a la muntanya i no treballa en cap botiga d’animals ni en cap zoològic, la seva vida no millorarà especialment. En canvi, si aquesta mateixa persona visqués a la selva, superar aquesta por milloraria sensiblement el seu dia a dia. Per tant, abans de posar-nos-hi, ens farem quatre preguntes:

1. Què m’estic perdent a causa d’aquesta por?
Si la resposta és “res important per mi”, doncs a viure amb aquesta por i amb alegria. Si la resposta és “alguna cosa valuosa per mi”, aleshores venen les tres preguntes següents:

2. Què és el pitjor que pot passar si miro d’afrontar-la?
3. Seria pitjor que el que estic vivint ara?
4. Segur?

Escoltant moltíssimes persones tant a la meva vida professional com també en la personal, he fet una llista del que podríem fer aquest estiu si tinguéssim menys por. T’hi atreveixes?

Si tingués menys por:

– Li diria a la meva parella que és la persona més meravellosa del món i que tot i que puc viure sense ella, no ho vull fer, i que sí, que em vull casar amb ella.

– Deixaria aquesta feina que està acabant amb la meva salut.

– Li diria a aquell amic o amiga que l’estimo de manera diferent i no només com una amistat.

– Diria que sí a aquell projecte professional tan engrescador i alhora incert.

– Deixaria d’ajornar el fet de ser pare o mare amb l’excusa que no és el moment.

– Marxaria a viure a l’estranger.

– Li diria a la meva parella que no vull ser pare o mare.

– Em separaria de la meva parella.

– Diria als meus fills que comença a ser hora que s’espavilin i actuaria amb coherència davant aquesta convicció.

– Tindria aquella conversa pendent que tant em fa perdre la son.

– Em comprometria de debò amb aquella causa assumint totes les conseqüències que se’n derivin.

– Sortiria de l’armari.

– Diria el que realment penso d’allò sobre el que tot el meu entorn pensa el contrari.

Com de diferent pot ser aquest estiu si aconseguim tenir menys por, oi?

“Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors.” Nelson Mandela

Emoció + Creença = emoció x 2

Quantes vegades a la vida has sentit enveja? I en quantes t’has afanyat a afegir-hi l’etiqueta d’”enveja sana”? Les emocions no són sanes o insanes, el que és beneficiós per la nostra salut emocional, és reconèixer-les, acceptar-les i decidir què fem amb elles.

Per tant, l’enveja és enveja es miri per on es miri, i si en algun moment de la teva vida la sents i comences a pensar que no l’hauries de sentir perquè és dolenta i tu no ets tan mala persona com per sentir-la i bla, bla, bla… Aleshores sentiràs enveja i culpa.

Has vist que fàcil que es poden multiplicar les emocions?

Les persones no podem decidir com ens sentim i cal que ho reconeguem i ho acceptem. Totes les emocions formen part de nosaltres i per tant, acollir-les és acceptar-nos amb tot allò que ens agrada i també amb el que no.

El que sí que podem fer i és a les nostres mans, són tres coses:

1. Treballar sobre les nostres creences i pensaments, ja que les emocions se n’alimenten.

2. Reconèixer les emocions que sentim, justament en el moment en què les sentim, acceptar-les i decidir com volem gestionar-les: meditació, esport, art, escriptura, converses pendents…

3. Exercir autocontrol. És a dir, que tot allò que fem, no fem, diem o callem ho decideixi la nostra voluntat i no deixem que se n’apoderin les nostres emocions. Per tant, aconseguir tenir conductes “utilètiques”(*) que ens beneficiïn i ens potenciïn.

Tot això requereix un treball d’auto observació i d’entrenament important. Un temps i un esforç, que només decidirem invertir si hi veiem beneficis. Ho voleu provar?

(*) “utilètica” és un terme que no existeix. Me’l vaig inventar per referir-me a la conducta o a la comunicació. Per mi la comunicació “utilètica” és aquella que és útil i per tant contribueix als nostres objectius, i és ètica i per tant està alineada amb els nostres valors. Com que la utilitat i els valors són personals, només nosaltres mateixos podrem determinar si una comunicació ha estat “utilètica” o no.

L’àvia Pepita

Aquest dissabte, una àvia que tenia entrades per anar al teatre amb unes amigues, finalment no hi va anar.

Tenia els tiquets comprats de feia dies i li feia il·lusió, no hi va sovint al teatre. Era un d’aquells plans que pintava una mica diferent de la rutina habitual.

Divendres al vespre, l’àvia a la que anomenaré Pepita, va rebre una trucada del seu fill demanant-li que dissabte li fes de cangur del net perquè ell tenia un sopar. I la Pepita no va gosar dir que no.

Està clar que la responsable última d’haver llençat uns diners i d’haver-se perdut una bona tarda amb les amigues, és ella mateixa. De tota manera, aquesta situació em planteja una sèrie de reflexions:

1. La confiança que tenen els fills adults per demanar un favor als pares/avis, és recíproca?

2. Podem parlar de la Pepita a seques? O és que aquesta ha desaparegut fagocitada per l’àvia Pepita?

3. La Pepita pren decisions conscients? O està condicionada per pressions socials, convencions i estereotips?

Estic convençuda que no hi ha una única resposta per cadascuna d’aquestes preguntes, i també, que qui llegeixi aquest post se’n pot fer d’altres. En tot cas m’encanten les preguntes, el que m’inquieta són algunes de les respostes que puc escoltar en la nostra societat:

1. Què hi ha millor per una àvia que passar una tarda amb els seus nets?
2. L’amor de les àvies cap als nets és insuperable.
3. Diu molt d’ella, la capacitat de sacrifici és un gran do.
4. Està jubilada, té tot el temps del món, hi pot anar un altre dia al teatre.
5. Tu no ets mare ni àvia i no pots entendre res…

Les persones som individus, i en funció de les nostres eleccions i d’altres circumstàncies alienes a nosaltres, podem ser nets, fills, germans, amics, estudiants, professionals, tiets, parella, pares, avis, éssers socials… Cal trobar espai per tots els rols dels que volem gaudir, entenent que si el dia té 24 hores, quants més rols vulguem mantenir, menys temps hi haurà en cada un d’ells.

Escolta Pepita, jo no sóc qui per dir-te si vas fer bé no anant al teatre, això només ho pots valorar tu. Si tries amb consciència, qualsevol decisió estarà bé. Endavant!

T’accepto a linkedin, però no em molestis

Arran d’un interessant debat a linkedin iniciat per Álex López López el divendres passat dia 7 de setembre, sobre l’ús adequat d’aquesta xarxa, m’he plantejat una sèrie de reflexions que han desembocat en aquest post, massa llarg per respondre de manera directa.

Diu l’Álex López: “El cliente de hoy no está en esta red social para comprar al primer proveedor que le contacta. Está para observar, valorar y contratar a los mejores”.
Fins aquí, totalment d’acord.

I segueix: “Enviar una oferta de servicios a un miembro de linkedin sólo porque te haya aceptado, es posiblemente la manera más rápida de no venderle nunca”.
Aquí discrepo.

Encara que si un expert en xarxes afirma això i la majoria dels participants en el debat apunten que linkedin no és per vendre i que els molesta rebre un correu on un contacte recent els ofereix els seus serveis o els demana feina, hauré de reflexionar de cara a futurs contactes.

Per què acceptem un contacte a linkedin si no ens interessa el més mínim el que fa? Si ens molesta que ens ho expliqui? És que no podem dir que no, si veiem que no ens encaixa el que ens proposen? De fet, a mi em sorprèn molt més quan algú a qui no conec de res em demana contactar a linkedin sense un mínim text de cortesia, i quan l’accepto no em diu res més, ni m’ofereix res, ni em demana res, ni m’explica res. Per què m’ha demanat contacte? Per a acumular-los i poder dir que en té més de 500?

Segons el meu humil punt de vista com a usuària en xarxes socials, és cert que linkedin és un aparador on compartir coneixement i generar relacions professionals i debats fantàstics. I també és cert que, almenys alguns, estem allà per a generar negoci i en el meu cas, per vendre més serveis de formació.

L’acció comercial ha canviat molt des de l’aparició de les xarxes, però sigui com sigui, la proactivitat sempre ha estat necessària, útil i valorada. Em preocupa que, en general, ens hàgim tornat tan poc receptius, empàtics i sensibles a les necessitats alienes. Tan egocèntrics que sembla que l’únic important sigui el nombre de likes i comentaris rebuts, que encara que ens encantin, si no es tradueixen en facturació, no serveixen més que per a alimentar el nostre ego.

Què se suposa que han de fer els comercials si detecten un client potencial a linkedin? Demanar contacte i anar demostrant quant bons són, comentant en els debats i acumulant seguidors sense més, esperant que els truquin?

De la mateixa manera, què se suposa que han de fer els professionals que busquen feina si veuen una oportunitat a linkedin?

Què és el que molesta si un/a professional contacta amb tu de manera respectuosa a través de linkedin per a oferir-te alguna cosa que podria ser del teu interès o per demanar-te el que sigui?

Jo entenc perfectament que algú a qui he acceptat com a contacte, contacti amb mi per vendre’m o per demanar-me feina, uns cops m’agrada més com ho fan i d’altres menys. El que valoro i m’ajuda a discernir si poden ser els millors i si podria establir relacions professionals amb ells si hi hagués la necessitat, és el com ho fan. En la meva opinió, el diferencial està quan el contacte és respectuós, creatiu, empàtic, assertiu, professional i sobretot, personalitzat.

I com que per mi és bàsica la comunicació, també valoro entre els millors a qui em respon de manera assertiva i respectuosa, encara que sigui per dir-me que no li enviï més mails.

Una darrera reflexió: d’acord amb la meva experiència, els millors a les xarxes socials i els més “gurús”, no sempre són els més humans. Tant en els meus clients com en els meus proveïdors, valoro el perfecte equilibri entre professionalitat i qualitat humana, que només poden mostrar-me en una comunicació interpersonal.

És només la meva opinió. Per a gustos, colors.