T’accepto a linkedin, però no em molestis

Arran d’un interessant debat a linkedin iniciat per Álex López López el divendres passat dia 7 de setembre, sobre l’ús adequat d’aquesta xarxa, m’he plantejat una sèrie de reflexions que han desembocat en aquest post, massa llarg per respondre de manera directa.

Diu l’Álex López: “El cliente de hoy no está en esta red social para comprar al primer proveedor que le contacta. Está para observar, valorar y contratar a los mejores”.
Fins aquí, totalment d’acord.

I segueix: “Enviar una oferta de servicios a un miembro de linkedin sólo porque te haya aceptado, es posiblemente la manera más rápida de no venderle nunca”.
Aquí discrepo.

Encara que si un expert en xarxes afirma això i la majoria dels participants en el debat apunten que linkedin no és per vendre i que els molesta rebre un correu on un contacte recent els ofereix els seus serveis o els demana feina, hauré de reflexionar de cara a futurs contactes.

Per a què acceptem un contacte a linkedin si no ens interessa el més mínim el que fa? Si ens molesta que ens ho expliqui? És que no podem dir que no, si veiem que no ens encaixa el que ens proposen? De fet, a mi em sorprèn molt més quan algú a qui no conec de res em demana contactar a linkedin sense un mínim text de cortesia, i quan l’accepto no em diu res més, ni m’ofereix res, ni em demana res, ni m’explica res. Per a què m’ha demanat contacte? Per a acumular-los i poder dir que en té més de 500?

Segons el meu humil punt de vista com a usuària en xarxes socials, és cert que linkedin és un aparador on compartir coneixement i generar relacions professionals i debats fantàstics. I també és cert que, almenys alguns, estem allà per a generar negoci i en el meu cas, per vendre més serveis de formació.

L’acció comercial ha canviat molt des de l’aparició de les xarxes, però sigui com sigui, la proactivitat sempre ha estat necessària, útil i valorada. Em preocupa que, en general, ens hàgim tornat tan poc receptius, empàtics i sensibles a les necessitats alienes. Tan egocèntrics que sembla que l’únic important sigui el nombre de likes i comentaris rebuts, que encara que ens encantin, si no es tradueixen en facturació, no serveixen més que per a alimentar el nostre ego.

Què se suposa que han de fer els comercials si detecten un client potencial a linkedin? Demanar contacte i anar demostrant quant bons són, comentant en els debats i acumulant seguidors sense més, esperant que els truquin?

De la mateixa manera, què se suposa que han de fer els professionals que busquen feina si veuen una oportunitat a linkedin?

Què és el que molesta si un/a professional contacta amb tu de manera respectuosa a través de linkedin per a oferir-te alguna cosa que podria ser del teu interès o per demanar-te el que sigui?

Jo entenc perfectament que algú a qui he acceptat com a contacte, contacti amb mi per vendre’m o per demanar-me feina, uns cops m’agrada més com ho fan i d’altres menys. El que valoro i m’ajuda a discernir si poden ser els millors i si podria establir relacions professionals amb ells si hi hagués la necessitat, és el com ho fan. En la meva opinió, el diferencial està quan el contacte és respectuós, creatiu, empàtic, assertiu, professional i sobretot, personalitzat.

I com que per mi és bàsica la comunicació, també valoro entre els millors a qui em respon de manera assertiva i respectuosa, encara que sigui per dir-me que no li enviï més mails.

Una darrera reflexió: d’acord amb la meva experiència, els millors a les xarxes socials i els més “gurús”, no sempre són els més humans. Tant en els meus clients com en els meus proveïdors, valoro el perfecte equilibri entre professionalitat i qualitat humana, que només poden mostrar-me en una comunicació interpersonal.

És només la meva opinió. Per a gustos, colors.

El misteriós cas del paper de vàter i els diferents perfils DISC

Us explicaré una petita anècdota que em va passar fa uns mesos al meu despatx.

Com molts de vosaltres sabeu, tinc el despatx en un pis on comparteixo espais comuns amb diferents empreses. Al lavabo de dones hi tenim una mena de jardinera de fusta on hi caben a la perfecció 3 rotllos de paper de WC, tal i com podeu apreciar a la foto. Com que el paper es gasta a bon ritme, amb una clara intenció de col·laborar en la comoditat i el benestar de tothom, un dia vaig decidir posar 6 rotllos a la jardinera, fent una torre de dos pisos.
Al cap d’una estona, vaig anar de nou al bany a omplir la regadora d’aigua per regar les plantes i oh sorpresa!!! Només hi havia 3 rotllos de paper al seu lloc… On estarien els altres 3?

Vaig anar a l’armari on hi guardem el paper i altres estris de neteja i no vaig poder evitar somriure al descobrir els 3 rotllos allà guardats, d’on havien sortit només feia uns minuts. En aquell moment em van venir al cap els 4 perfils DISC que acostumem a treballar a les meves formacions.

Què haguessin fet els diferents personatges?

Estic convençuda que si jo hagués estat una “D”, hagués tornat a posar els tres rotllos fent el doble pis i m’hagués passat el dia espiant a veure qui els treia, per començar una guerra inacabable.

Per altra banda, si jo hagués estat “S”, hagués sortit corrents del WC perquè ningú pogués sospitar que havia estat jo la que havia posat els rotllos de més, m’hagués passat el dia patint per si m’havien vist, i pensant què hauria de fer si un dia només hi havia dos rotllos, si n’hauria de posar un altre o seria millor esperar a que s’acabessin tots. Què seria el correcte?

També sospito que la persona que va treure els tres rotllos “sobrants” és una “C”, i des d’aleshores he mirat de respectar aquesta perfecta quadratura de la foto per no ferir susceptibilitats.

Com que jo sóc “I”, vaig decidir fer una foto i dir-me a mi mateixa que aviat escriuria un post caricaturesc sobre aquest fet.

La convivència entre els diferents perfils DISC és complexa, i sovint els equips de treball han de trobar un encaix que va més enllà de la feina en sí mateixa.

L’empatia no només són paraules

Entenc l’empatia com la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’entendre com pot sentir-se emocionalment en un moment determinat, d’entendre des d’on mira, des de quins coneixements, des de quines creences, des de quins valors i també des de quines necessitats.

Des dels meus coneixements, les meves creences i els meus valors, jo veig als presos del procés com a presos polítics, com a persones innocents, que no han comès cap delicte. Els meus valors en aquest sentit són prou forts per deixar al marge algunes falses necessitats, com la de quedar bé amb tothom, o fins i tot la de no perdre oportunitats professionals. El llaç groc que porto a l’abric, és a twitter i també a linkedin, sabent que això em pot arribar a fer perdre clients. Ho assumeixo per responsabilitat i per coherència.

Mirant de fer un acte d’empatia, sé que alguns polítics del Parlament de Catalunya veuen als nostres presos com a delinqüents, com a persones que han comès il·legalitats, i amb la seva interpretació del valor de la justícia, creuen que han de ser jutjats i ser a la presó. Per tant, he pensat en qualsevol persona que sota els meus paràmetres em pugui semblar un delinqüent i que jo cregui que ha de ser a la presó. I quan penso en els seus pares, fills, parelles, amics, connecto amb el seu dolor tan profundament, que no puc imaginar-me no mirar-los als ulls quan es fa un reconeixement públic de la cruesa de la seva situació. Si en algun d’aquests casos cregués que els presos no mereixen una abraçada, crec que els seus familiars sí.

Seguint amb el meu intent d’empatia, penso que potser la falsa necessitat que tenen aquests polítics de seguir pertanyent als seus grups, la falsa necessitat de poder, la por a perdre la feina, o la por a enfrontar-se al seu grup, entre d’altres, els tenen tan empresonats com els que ho estan físicament. Ahir a FAQS TV3, la filla de Jordi Turull, va dir una frase magnífica: “Tothom té humanitat dins seu, potser cal anar-la a buscar perquè hi ha molts interessos i és normal, però en el fons no crec que se sentin còmodes així…”.

De tota manera, aquest intent meu d’empatia parteix de la meva interpretació. L’empatia requereix escoltar l’altre, amb una escolta activa, sense judici. Però si cap d’aquestes persones és capaç d’explicar què els va portar a ni mirar a la cara als familiars dels nostres presos, a mi només em queden les interpretacions.

Teniu dret a no mirar-los, a no aplaudir-los, igual que d’altres tenen dret a no saludar-vos. No hi ha conductes bones o dolentes, hi ha conductes “utilètiques”, aquelles que són útils i contribueixen als nostres objectius, i al mateix temps ens permeten dormir en pau i en equilibri amb la nostra consciència. I la consciència de cadascú, és seva i només seva.

Nota: El terme “utilètic” l’utilitzo sovint, però no el busqueu al diccionari, simplement me l’he inventat.

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Aquest era el títol d’un musical força divertit que Vania Produccions va portar al Poliorama ara ja fa uns quants anys. És un títol interessant, perquè realment ens connecta amb la realitat. Sovint, projectem en les potencials parelles els nostres somnis, pensant que la persona que tenim davant és una escultura de fang ben tendre i modelable al nostre gust. Amb la falsa necessitat de parella, qualsevol candidat o candidata ens serveix, i ens auto enganyem pensant que som escultors de persones.

Al mateix temps, nosaltres també ens tornem com una mena de “blandiblub”, adaptant-nos de manera ben tova i mostrant només allò que sabem que agradarà a l’altre. D’aquesta manera atraiem persones que s’enamoren d’algú que no existeix.
És el dia a dia el que acabarà desemmascarant als amants que, quan han projectat un miratge en l’altre, es sentiran inevitablement frustrats i decebuts.

Si quan coneixes algú observes els petits detalls, serà més fàcil descartar a qui ja està clar que no encaixa. Si al mateix temps, et mostres de manera espontània, sense tabús, potser hi haurà qui no se t’acostarà, però qui ho faci, és més probable que s’estigui enamorant de tu i no d’una il·lusió.

Un altre fet a tenir en compte és que les persones canviem i evolucionem de maneres diverses, i que fins i tot quan hem triat de manera adequada, aquell encaix pot tenir data de caducitat. Això és més freqüent en parelles que comencen la relació de molt joves.

Per tant, per estar disposats a que ens descartin i a descartar, primer hem d’acceptar que tenir parella és un estat. No és l’únic, no és el millor, i pot ser contraproduent quan ho vivim com a una necessitat.

Per mi, la parella és com un tamboret, perquè s’aguanti de manera ben estable necessita almenys tres potes, les tres “C”: CAP, COR i COS. El CAP em diu quan aquesta persona em suma, m’aporta, em tracta bé, em respecta, tenim valors comuns… El COR em fa sentir amor i altres emocions molt agradables de sentir, i el COS em diu quan la persona “em posa”, m’atreu.
Hi ha moltes altres potes que poden sostenir aquest tamboret, i cadascú hem de tenir clar quines són les nostres. També hi ha parelles que subsisteixen tota la vida a peu coix, i s’aguanten! Ara bé, quanta energia necessiten per funcionar? Jo sóc del parer que quan les peces encaixen les relacions flueixen i són fàcils.

Sigui quina sigui la situació, cal sobretot que siguem conscients de les tries i les renúncies que fem, els únics responsables d’aquestes som nosaltres mateixos.

I finalment recordem la importància de la comunicació interpersonal en tot plegat. Les nostres necessitats i les potes del nostre tamboret no es veuen. Per tant, si les nostres parelles potencials ens volen conèixer i nosaltres no ens expliquem, només els queda l’opció d’interpretar.

Trossets de vida

Aquest 2017 que estem deixant enrere ha estat un any difícil per mi. He experimentat la pèrdua en primera persona i en moltes de les seves formes. La vida m’ha posat en situacions on he hagut de revisar els meus valors, confrontar-los, ordenar-los i també prendre decisions importants i dures. Tot plegat ha estat un gran aprenentatge que inclou entre d’altres, la meva reconciliació amb el concepte de mort.

Si obro una mica el focus, veig que són tantes les coses bones que també m’han passat aquest any!
Abraçades, petons i amor diaris, festa de 50 anys inoblidable, moments de pau i intimitat preciosos, tertúlies amb amics i amigues fantàstics, excursions increïbles, banys especials, estones meravelloses de rutina quotidiana, fites heroiques, emocions desbordades…

Tot i els entrebancs de l’any, sé que sóc afortunada de poder fer reflexions d’aquest tipus, de poder posar-me davant l’ordinador a expressar com em sento, d’estar al costat de les persones que estimo i de tenir les necessitats bàsiques més que cobertes. Que algunes persones del món tinguem aquest privilegi i d’altres no, m’inquieta i em trasbalsa.

Amb tot, constato el que ja intuïa, que cada any que passa amplio i milloro la meva capacitat per viure amb consciència, i que això, a nivell individual, em dóna una sensació de plenitud infinita que em permet sentir-me en pau malgrat els inconvenients.

Davant qualsevol situació de conflicte intern, a mi m’és útil prioritzar els meus valors, prendre decisions, i actuar. La pregunta que em faig és: què puc fer o deixar de fer per sentir-me millor?

Cada any escric la meva carta als reis amb els meus desitjos, i  aquest any demanaré de tot cor coses que mai hagués imaginat que voldria, perquè per molt que facis plans, la vida sempre et sorprèn.

Per un 2018 ple d’amor i consciència!

Dies que ens marquen per sempre

Avui, com molta gent a Catalunya, m’he sumat a l’aturada que s’ha convocat, perquè penso que la situació que estem vivint és massa preocupant com per callar i fer veure que no passa res.

Condemno els actes de violència contra ciutadans pacífics que hi va haver l’1 d’octubre, i condemno tota la violència. Vingui d’on vingui. Em costa molt entendre que algú pugui justificar el que hem vist. Tot i així, respecto el dret de les persones a opinar i expressar-se com vulguin, fins i tot quan no m’agrada el que diuen o no m’agrada com ho diuen.

Com a professional que treballa per la resolució de conflictes sé que les diferències es resolen sobretot comunicant-nos, parlant, escoltant i respectant.

Quan en diferents grups hi ha persones que, en nom d’un fals respecte, demanen que no es parli d’uns fets tan terribles com els que van passar diumenge, o de les mobilitzacions que hi ha avui, m’entristeixo molt. No vull viure en mig d’un conflicte i mirar cap a un altre lloc, parlar del temps o explicar acudits dolents, com si no anés amb mi. Qui vol parlar-ne en parla, i ha de poder dir el que pensa sigui del color que sigui. I qui vol callar, calla. En un grup sa i madur no hi hauria d’haver temes tabú. Per mi el respecte és deixar que les persones s’expressin lliurement.

Ahir vaig anar a donar un curs sobre comunicació que vam començar ja fa unes setmanes, una de les alumnes estava de baixa per haver estat agredida per la policia diumenge, una altra estava emocionalment bloquejada, sense sentiments, i algunes estàvem en una mena d’estat de shock. No pensàvem totes el mateix sobre moltes coses, però vam parlar, escoltar, plorar i contrastar diferents opinions. En general vam sortir millor del que havíem entrat.

L’odi ens porta a l’autodestrucció i cal treballar per que no s’instal·li al nostre cor. Prefereixo mil vegades ser odiada que odiar.

Desitjo que tothom, penseu el que penseu i sentiu el que sentiu, lluiteu de manera pacífica per a aconseguir els vostres somnis, i visqueu amb molta pau al cor, tolerància i amor.

Reflexions d’estiu

Sóc alegria i tristesa, sóc emoció i raó, sóc humana i vull sentir-me lliure per sentir.

Viurem aquest mes d’agost en funció del que ens estigui passant en aquest moment i de com ens sentim. Per uns seran les millors vacances de la seva vida, per altres seran unes bones vacances, per altres seran vacances difícils i pels altres no seran vacances. Totes les opcions són humanes, vàlides, respectables i possibles.

Pensant en les diferents vivències que tindrem uns i altres de les vacances, i de les circumstàncies en les que jo viuré les meves, he recordat experiències d’aquests darrers anys, que m’han fet observar dues tendències contraposades que circulen per l’ambient. Són dos tipus de missatge, que sota el meu punt de vista, ens poden acabar fent sentir culpables de sentir.

El primer és un corrent que he viscut molt en la meva pell. És aquell que et recorda que si dius que et sents molt feliç, segur que amagues alguna cosa. I reps comentaris del tipus: “ui, aquest somriure és fals, darrera s’hi amaga alguna cosa”, “és impossible estar tan feliç i positiu, segur que no t’estàs enfrontant a la realitat”, “com pots sentir-te feliç amb les desgràcies que hi ha al món?” i “bla, bla, bla…”. Mostrar-te súper feliç pot ser un inconvenient, i fins i tot pot ser motiu d’exclusió dins un grup.

El segon corrent, és el que prodiga la psicologia positiva, hem de mirar sempre en positiu, hem d’estar alegres i contents i hem de ser uns súper herois disposats a sortir contínuament de la nostra zona de confort. Els comentaris que pots rebre des d’aquesta banda són del tipus “no tens cap dret a queixar-te, deixa de ser victimista”, “si has de venir a sopar amb aquesta cara de pomes agres, millor que no vinguis”, “t’he trepitjat i t’he menystingut, encara que ara no ho entenguis algun dia veuràs que era el millor per tu” i “bla, bla, bla…”. Si no ets un heroi que viu totes les experiències negatives sabent treure’n una gran lliçó de vida, és que no ets ningú.

Escoltant a uns i a altres gurus amb esperit crític, jo he preferit treure les meves pròpies conclusions. Aquí les comparteixo per qui en pugui o vulgui treure profit, i us animo també, si us ve de gust, a treure les vostres.

1. Pot ser que em senti tan feliç que no tingui ganes de sortir de la meva zona de confort, perquè la trobo meravellosa i vull mantenir-me dins ella pels segles dels segles. Sortiré de la meva zona de confort quan aquesta em limiti o m’incomodi, o quan les circumstàncies de la vida m’hi obliguin. Però no ho faré per què algú em digui que és el que he de fer ni perquè sigui l’únic camí.

2. Pot ser que vulgui anar a sopar amb els meus amics perquè no vull estar sola, però no puc deixar la meva tristesa a casa tancada amb pany i clau, si jo vinc a sopar, la meva tristesa també ha de tenir el seu plat a taula i sentir-se benvinguda.

3. Si et dic que estic en un moment meravellós de la meva vida i que sóc immensament feliç, potser és veritat, encara que a tu et sembli impossible sentir-te així algun dia.

4. Estar enfadat, tenir por, sentir enveja o desmotivació, és un fet humà. No només tinc dret a sentir-me així, sinó que és inevitable. Puc decidir què faig, però no com em sento. Evidentment en funció del que faci puc influir en les meves emocions, i això sí és a les meves mans.

5. Faré les coses que em vegi en la necessitat de fer, les coses que cregui que em seran útils, les coses que jo vulgui fer. No faré les coses perquè me les digui algú. Per tant si algú vol que jo faci alguna cosa, ho aconseguirà més aviat fent-me veure la necessitat de fer-ho que imposant-m’ho com a dogma de fe.

6. Els darrers cinc punts els podeu compartir, els podeu rebatre, els podeu ignorar, o els podeu llençar a la paperera. Qualsevol opció estarà bé si és la que vosaltres heu decidit. Ningú no tenim la veritat absoluta, si és que aquesta existeix.

Jo vull viure aquest mes d’agost sent conscient de mi mateixa i deixant-me sentir. I tu? Com el vols viure?

Fotografia: obra d’Enric Font

La immaduresa necessita “dimonis”

Assumir les nostres responsabilitats davant les coses que ens passen, requereix una bona dosi de maduresa que anem assolint a mesura que creixem internament.

És evident que hi ha coses que s’escapen del nostre control, com per exemple alguns problemes de salut, accidents etc. I és important allunyar culpes alienes i entendre que no som responsables de tot.

Ara bé, cal ser conscients que tenim molta més responsabilitat de la que creiem en allò que ens passa. Totes les decisions que prenem per activa (decidir – actuar – parlar) o passiva (no decidir – no actuar – callar), tenen efectes sobre allò que passa després, i actuar amb responsabilitat significa haver avaluat les possibles conseqüències i estar disposats a assumir-les.

Quan som petits i/o immadurs, necessitem trobar un “dimoni”, algú a qui atribuir la culpa i la responsabilitat de tot allò que ens passa. La ràbia i el menyspreu cap a aquella persona, que acostuma a ser propera, ens exonera de tota obligació i de tot compromís, mantenint-nos de manera permanent en la comoditat del rol de la víctima.

Poc a poc, si anem madurant, podem entendre que mantenir aquest “dimoni” només alimenta la nostra infelicitat, i si som capaços de prendre consciència de tot plegat, deixem d’odiar al monstre i el mirem des d’un altre lloc, apreciant tot allò de bo que té, ja que deixa de fer-nos de mirall de les nostres misèries.

Però de vegades la maduresa no arriba, i cal recórrer a altres conductes estratègiques que funcionen de manera similar a les tècniques paradoxals. Sovint l’única sortida per fer desaparèixer el “dimoni” d’algú, és buscar un substitut de la bèstia.

Com diria el Tomeu Penya, “tinc el dimoni dins jo”, però és per una bona causa, i això em reconforta.

El niu de tórtores

Aquest darrer mes d’abril, vam descobrir amb il·lusió que teníem un niu de tórtores a casa nostra, i que hi havia dos ous.

Des de la finestra del despatx on treballem quan ho fem des de casa, podíem veure clarament els esdeveniments que s’anirien produint, i cada matí i cada vespre, anàvem seguint el procés.

Dia i nit, amb fred, pluja o vent, els progenitors van estar amb determinació allà, tenint cura d’aquells dos ous donant una imatge que ens transmetia molta tendresa.

Les tórtores també van buscar l’estabilitat, per trobar el millor moment per posar els ous, amb una climatologia propensa perquè quan neixin les cries puguin desenvolupar-se amb facilitat. I també per trobar el millor lloc, la nostra casa, la que nosaltres ja fa temps que vam batejar com a la casa de l’amor.

Tot i que no els podíem distingir, segons he llegit, són tant el pare com la mare que coven els ous, o sigui que van buscar l’obertura que et permet prendre consciència de què necessites dels altres. Segurament anaven fent torns, treballant en equip per a un objectiu comú i compartit, que més tard va donar els seus magnífics fruits.

I també van ser flexibles, canviant de posició segons bufés el vent, adaptant-se a tot allò que no depenia d’elles, i buscant la millor manera de mantenir-se fermes en el seu propòsit.

Finalment van néixer les criatures, fruit de l’equilibri perfecte entre les quatre disposicions actitudinals anteriors. Dos pollets preciosos que molt aviat es van convertir en joves encuriosits. I després d’algunes escapades curtes per conèixer bé els voltants, un dia van decidir arriscar-se a abandonar el niu definitivament.

La necessitat de mantenir converses incòmodes

Quan en els cursos que imparteixo pregunto als meus alumnes quines coses valoren en les relacions humanes, un alt percentatge de persones respon que els agrada la sinceritat i la gent que parla clar.

Per altra banda, la meva experiència em diu que el nivell de maduresa per poder parlar clar de les coses que no ens agraden, ha de ser força alt. Malauradament, no sempre estem a l’alçada i la sinceritat tan reclamada pot acabar passant factura.

En les relacions socials superficials no és necessari, jo ni tan sols aconsellaria entrar a debatre certes qüestions. Ara bé, quan volem construir relacions sòlides de parella, família, amistat i també professionals, es fa indispensable tenir la determinació i la serenor per poder proposar i abordar converses incòmodes.

A continuació detallo les claus per a construir relacions sòlides i mútuament satisfactòries:

1.  Autoconeixement: tenir molt clar quines són les nostres necessitats bàsiques a banda de les purament essencials per a la supervivència, haver-les avaluat i haver pres consciència de quines són les realment importants per nosaltres i passen per davant d’altres. També conèixer els nostres valors essencials, allò que realment volem conservar. Reconèixer les nostres emocions, entendre-les, acceptar-les, saber-les expressar i gestionar-les de manera potenciadora.

2.  Comunicació: per què ens coneguin i també per conèixer l’altre. Per tenir clares les necessitats i els valors de cadascú. Per a expressar les nostres emocions i entendre les de l’altre i la seva manera de viure la realitat. Si una persona no parla, o no vol escoltar, a l’altra només li queda interpretar o ser interpretada, i aquest filtre subjectiu, massa sovint porta a mals entesos que són totalment evitables. Puc i tinc el dret de decidir passar per alt la necessitat d’una altra persona, el que és una llàstima és fer-ho per desconeixement.

3.  Empatia: per tenir cura de les necessitats i interessos dels altres, i poder entendre des d’on viuen la realitat, que sovint és des d’una visió molt diferent a la nostra.

4.  Coratge: per tenir cura de les pròpies necessitats i interessos i no cedir per por o evitació del conflicte. Enfrontant-nos a la situació i no a la persona que tenim davant.

5.  Compromís: per assumir les pròpies responsabilitats i actuar amb la ferma voluntat de fer créixer la relació amb respecte cap a un mateix i cap a l’altre.

6.  Autoestima: per detectar quan val la pena lluitar per una relació i quan és millor posar-la al calaix de les relacions socials superficials o simplement donar-la definitivament per tancada. I també, per no insistir en estar a la vida d’algú que no t’hi vol, o voler que estigui a la teva vida algú que no vol ser-hi.

Actuar de manera passiva, és evitar o negar els conflictes passant per alt les pròpies necessitats. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant molta frustració i insatisfacció. Evidentment hi ha moments en que el més útil és callar. Si actuem de manera passiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per por, és quan generarem el problema.

Actuar de manera agressiva és crear un conflicte passant per alt les necessitats dels altres. Si aquesta conducta és habitual, pot acabar generant relacions i ambients tensos. De tota manera, quan una persona no es comunica, de vegades només et queda la provocació per fer-lo explotar. Si actuem de manera agressiva per decisió i convicció, perfecte! Si ho fem per manca d’autocontrol i després ens en penedim, és quan generem el problema.

Actuar de manera assertiva, és posar els conflictes existents sobre la taula, ni evitant-los, ni creant-los. Per crear relacions interpersonals sòlides, és positiu que fomentem l’assertivitat. Ara bé, cal recordar que abordar un conflicte existent i expressar com ens sentim i què necessitem davant aquella situació, no té res a veure amb crear-lo. Sovint es titlla de conflictives aquelles persones que actuen amb maduresa, responsabilitat i respecte cap a elles mateixes.