L’autoestima explicada amb la “teoria del formatge de cabra”

La inspiració per aquest post em va venir durant el Fòrum d’empresaris que va organitzar l’Hort Business a Cabrils el passat dia 30 d’octubre.

En una ponència súper interessant del Pedro Rojas sobre Instagram, ell va recalcar la conveniència de publicar fotografies pensant en el que agrada als altres i no a nosaltres. Aleshores em va venir instantàniament una frase al cap:

Instagram funciona exactament al contrari de l’autoestima.

Això em va fer pensar en com explico jo el concepte d’autoestima quan faig formació, i en la meva “teoria del formatge de cabra” que us exposaré més endavant. I vaig decidir que faria un post a Instagram per parlar-ne, i que seria diferent dels habituals. Triaria una fotografia d’una cosa que no m’agrada gens a mi, però sí a molta gent: l’apreciat i famós formatge de cabra.

L’autoestima és el reconeixement del nostre valor intrínsec, molt més enllà de les nostres capacitats i èxits. Té a veure amb l’autoacceptació i és un factor de percepció individual sobre nosaltres mateixos que no hauria d’estar influït pels altres, tot i que malauradament sovint hi està condicionat. Quan som petits rebem afectes del nostre entorn que anem emmagatzemant i que acabaran incidint en la nostra autopercepció.

Per una banda podem rebre confiança, seguretat, independència, crítica constructiva, etc. Factors que incidiran en què tinguem una bona dosi d’autoconfiança i autoestima.

Per l’altra, podem rebre desconfiança, inseguretat, sobreprotecció o desprotecció, crítica destructiva, etc. Factors aquests, que incidiran en què la nostra autoconfiança i autoestima siguin baixes.

Al marge d’això, la nostra autoestima fluctua al llarg de la vida, i és quelcom que podem treballar a través de la intel·ligència emocional, començant per les tres “autos”: autoconeixement, autocontrol i automotivació.

Però bé, anem a la teoria en qüestió:

Si vaig a dinar amb una persona a qui li entusiasma el formatge de cabra i ens posen un plat d’aquest menjar pudent(*) davant nostre, em taparé el nas immediatament, posaré cara de fàstic i l’apartaré del meu davant. Segurament la persona que m’acompanya estarà contenta perquè n’hi haurà més per ella. Coneix perfectament el que val el producte en qüestió, i que algú el rebutgi no fa que aquest perdi cap valor.

Per tant, si coneixem bé el nostre valor intrínsec, no el devaluarem perquè algú ens rebutgi o ens detesti.

Recordeu: tots som el formatge de cabra d’algú.

(*)pudent és com jo el percebo, i no ha de tenir necessàriament a veure amb la realitat.

Medicació o Psicoteràpia?

Celebro que s’estiguin trobant fàrmacs que puguem utilitzar per millorar la nostra qualitat de vida i també per salvar vides. Estic a favor de la medicació quan cal i en alguns casos, quan ho he considerat oportú, he adreçat al psiquiatre a alguna de les persones que acudeixen a la meva consulta. Aquest post per tant, no pretén ser una crítica als fàrmacs, sinó una reflexió sobre la facilitat amb la qual els prenem i sobre la descoordinació que hi ha entre els diferents professionals de la salut.

M’estic trobant darrerament amb massa joves d’entre 20 i 25 anys, que acudeixen al neuròleg amb símptomes diversos, i un cop diagnosticat un primer episodi d’ansietat, els recepten medicació o els envien al psiquiatre perquè ho faci. Em preocupa que ni tan sols s’esmenti la possibilitat d’acudir a un psicòleg.

Sabem que per combatre l’ansietat no sempre ni necessàriament calen fàrmacs. També sabem que molts d’aquests, poden generar dependència i també poden afectar de manera negativa a altres aspectes de la vida de les persones: sexualitat, atenció, to vital, augment de pes…
Des del meu punt de vista, els pacients tenen dret a conèixer que, al marge dels fàrmacs, tenen altres possibilitats contrastades i útils per trobar-se millor.

Perquè molts professionals de la medicina no proposen als seus pacients l’opció del psicòleg?

Segurament hi ha múltiples respostes en funció de cada cas. Estic convençuda que hi ha part de responsabilitat dels metges, i també dels psicòlegs. Per altra banda, segur que tampoc no ajuda l’intrusisme que patim en l’àmbit de la psicologia, i l’empanada mental que tenim la societat en general sobre les diferents teràpies o “pseudoteràpies” existents.

Amb l’objectiu final del benestar de les persones, crec que cal més comunicació i cooperació entre els diferents professionals de la salut. Deixo el tema sobre la taula per a la seva reflexió.

Què faria jo si tingués menys por?

Valorant la proposta que em va fer el José Antonio, un seguidor de facebook, aquest post parla de la por.
La por és una emoció tan nostra com totes les altres. A mi em mereix un gran respecte perquè, com deia el gran Eduard Punset, sense por l’ésser humà s’hauria extingit.
La por ens informa de les possibilitats de supervivència davant determinades situacions i ens fa ser prudents. És una alarma que, davant de possibles perills, ens alerta que cal buscar més seguretat. Això és molt útil, i per tant no es tracta d’estigmatitzar la por. Com totes les emocions, té la seva funció i ens acompanyarà al llarg de la nostra vida, cal que l’acollim i li donem el seu espai.
Tenim molts nivells i tipus de por, no és el mateix sentir preocupació que pànic, ansietat que angoixa, i en canvi, en tots els casos estaríem parlant de por.

Dit això, us posaré un exemple que no té res a veure amb les emocions, que ens pot ajudar a entendre algunes coses: sabem que la gana és una sensació que ens informa de la necessitat d’alimentar-nos, i que si no tinguéssim sensació de gana, seria més fàcil morir de desnutrició. Ara bé, tu creus que sempre que tens sensació de gana estàs en perill? En el meu cas et puc assegurar que no 😉

Amb la por passa igual. Quantes pors tenen a veure amb coses que hem après i ens han fet creure en un context cultural i social determinat? Quantes pors ens limiten més que no ens protegeixen? Quantes coses meravelloses ens podem perdre per por? Quant patim per coses que no passaran mai? Quantes pors creixen dins el nostre cap, alimentades pels nostres pensaments, i es fan petites quan les mirem als ulls de debò i les afrontem?

Per altra banda, cal tenir en compte que les conductes d’evitació a les que ens porta la por, generen molt de sofriment associat a altres emocions. Alguns exemples podrien ser: frustració, impotència, desànim, decepció, insatisfacció, enveja, gelosia, ressentiment, culpa, desmotivació i solitud.

Superar les nostres pors té el seu moment de vertigen, i per tant només ens hi posarem si li veiem la utilitat i els beneficis. Per exemple, si una persona supera la seva por a les serps, i viu a Barcelona, no li agrada viatjar ni anar a la muntanya i no treballa en cap botiga d’animals ni en cap zoològic, la seva vida no millorarà especialment. En canvi, si aquesta mateixa persona visqués a la selva, superar aquesta por milloraria sensiblement el seu dia a dia. Per tant, abans de posar-nos-hi, ens farem quatre preguntes:

1. Què m’estic perdent a causa d’aquesta por?
Si la resposta és “res important per mi”, doncs a viure amb aquesta por i amb alegria. Si la resposta és “alguna cosa valuosa per mi”, aleshores venen les tres preguntes següents:

2. Què és el pitjor que pot passar si miro d’afrontar-la?
3. Seria pitjor que el que estic vivint ara?
4. Segur?

Escoltant moltíssimes persones tant a la meva vida professional com també en la personal, he fet una llista del que podríem fer aquest estiu si tinguéssim menys por. T’hi atreveixes?

Si tingués menys por:

– Li diria a la meva parella que és la persona més meravellosa del món i que tot i que puc viure sense ella, no ho vull fer, i que sí, que em vull casar amb ella.

– Deixaria aquesta feina que està acabant amb la meva salut.

– Li diria a aquell amic o amiga que l’estimo de manera diferent i no només com una amistat.

– Diria que sí a aquell projecte professional tan engrescador i alhora incert.

– Deixaria d’ajornar el fet de ser pare o mare amb l’excusa que no és el moment.

– Marxaria a viure a l’estranger.

– Li diria a la meva parella que no vull ser pare o mare.

– Em separaria de la meva parella.

– Diria als meus fills que comença a ser hora que s’espavilin i actuaria amb coherència davant aquesta convicció.

– Tindria aquella conversa pendent que tant em fa perdre la son.

– Em comprometria de debò amb aquella causa assumint totes les conseqüències que se’n derivin.

– Sortiria de l’armari.

– Diria el que realment penso d’allò sobre el que tot el meu entorn pensa el contrari.

Com de diferent pot ser aquest estiu si aconseguim tenir menys por, oi?

“Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors.” Nelson Mandela

Emoció + Creença = emoció x 2

Quantes vegades a la vida has sentit enveja? I en quantes t’has afanyat a afegir-hi l’etiqueta d’”enveja sana”? Les emocions no són sanes o insanes, el que és beneficiós per la nostra salut emocional, és reconèixer-les, acceptar-les i decidir què fem amb elles.

Per tant, l’enveja és enveja es miri per on es miri, i si en algun moment de la teva vida la sents i comences a pensar que no l’hauries de sentir perquè és dolenta i tu no ets tan mala persona com per sentir-la i bla, bla, bla… Aleshores sentiràs enveja i culpa.

Has vist que fàcil que es poden multiplicar les emocions?

Les persones no podem decidir com ens sentim i cal que ho reconeguem i ho acceptem. Totes les emocions formen part de nosaltres i per tant, acollir-les és acceptar-nos amb tot allò que ens agrada i també amb el que no.

El que sí que podem fer i és a les nostres mans, són tres coses:

1. Treballar sobre les nostres creences i pensaments, ja que les emocions se n’alimenten.

2. Reconèixer les emocions que sentim, justament en el moment en què les sentim, acceptar-les i decidir com volem gestionar-les: meditació, esport, art, escriptura, converses pendents…

3. Exercir autocontrol. És a dir, que tot allò que fem, no fem, diem o callem ho decideixi la nostra voluntat i no deixem que se n’apoderin les nostres emocions. Per tant, aconseguir tenir conductes “utilètiques”(*) que ens beneficiïn i ens potenciïn.

Tot això requereix un treball d’auto observació i d’entrenament important. Un temps i un esforç, que només decidirem invertir si hi veiem beneficis. Ho voleu provar?

(*) “utilètica” és un terme que no existeix. Me’l vaig inventar per referir-me a la conducta o a la comunicació. Per mi la comunicació “utilètica” és aquella que és útil i per tant contribueix als nostres objectius, i és ètica i per tant està alineada amb els nostres valors. Com que la utilitat i els valors són personals, només nosaltres mateixos podrem determinar si una comunicació ha estat “utilètica” o no.

L’àvia Pepita

Aquest dissabte, una àvia que tenia entrades per anar al teatre amb unes amigues, finalment no hi va anar.

Tenia els tiquets comprats de feia dies i li feia il·lusió, no hi va sovint al teatre. Era un d’aquells plans que pintava una mica diferent de la rutina habitual.

Divendres al vespre, l’àvia a la que anomenaré Pepita, va rebre una trucada del seu fill demanant-li que dissabte li fes de cangur del net perquè ell tenia un sopar. I la Pepita no va gosar dir que no.

Està clar que la responsable última d’haver llençat uns diners i d’haver-se perdut una bona tarda amb les amigues, és ella mateixa. De tota manera, aquesta situació em planteja una sèrie de reflexions:

1. La confiança que tenen els fills adults per demanar un favor als pares/avis, és recíproca?

2. Podem parlar de la Pepita a seques? O és que aquesta ha desaparegut fagocitada per l’àvia Pepita?

3. La Pepita pren decisions conscients? O està condicionada per pressions socials, convencions i estereotips?

Estic convençuda que no hi ha una única resposta per cadascuna d’aquestes preguntes, i també, que qui llegeixi aquest post se’n pot fer d’altres. En tot cas m’encanten les preguntes, el que m’inquieta són algunes de les respostes que puc escoltar en la nostra societat:

1. Què hi ha millor per una àvia que passar una tarda amb els seus nets?
2. L’amor de les àvies cap als nets és insuperable.
3. Diu molt d’ella, la capacitat de sacrifici és un gran do.
4. Està jubilada, té tot el temps del món, hi pot anar un altre dia al teatre.
5. Tu no ets mare ni àvia i no pots entendre res…

Les persones som individus, i en funció de les nostres eleccions i d’altres circumstàncies alienes a nosaltres, podem ser nets, fills, germans, amics, estudiants, professionals, tiets, parella, pares, avis, éssers socials… Cal trobar espai per tots els rols dels que volem gaudir, entenent que si el dia té 24 hores, quants més rols vulguem mantenir, menys temps hi haurà en cada un d’ells.

Escolta Pepita, jo no sóc qui per dir-te si vas fer bé no anant al teatre, això només ho pots valorar tu. Si tries amb consciència, qualsevol decisió estarà bé. Endavant!

T’accepto a linkedin, però no em molestis

Arran d’un interessant debat a linkedin iniciat per Álex López López el divendres passat dia 7 de setembre, sobre l’ús adequat d’aquesta xarxa, m’he plantejat una sèrie de reflexions que han desembocat en aquest post, massa llarg per respondre de manera directa.

Diu l’Álex López: “El cliente de hoy no está en esta red social para comprar al primer proveedor que le contacta. Está para observar, valorar y contratar a los mejores”.
Fins aquí, totalment d’acord.

I segueix: “Enviar una oferta de servicios a un miembro de linkedin sólo porque te haya aceptado, es posiblemente la manera más rápida de no venderle nunca”.
Aquí discrepo.

Encara que si un expert en xarxes afirma això i la majoria dels participants en el debat apunten que linkedin no és per vendre i que els molesta rebre un correu on un contacte recent els ofereix els seus serveis o els demana feina, hauré de reflexionar de cara a futurs contactes.

Per a què acceptem un contacte a linkedin si no ens interessa el més mínim el que fa? Si ens molesta que ens ho expliqui? És que no podem dir que no, si veiem que no ens encaixa el que ens proposen? De fet, a mi em sorprèn molt més quan algú a qui no conec de res em demana contactar a linkedin sense un mínim text de cortesia, i quan l’accepto no em diu res més, ni m’ofereix res, ni em demana res, ni m’explica res. Per a què m’ha demanat contacte? Per a acumular-los i poder dir que en té més de 500?

Segons el meu humil punt de vista com a usuària en xarxes socials, és cert que linkedin és un aparador on compartir coneixement i generar relacions professionals i debats fantàstics. I també és cert que, almenys alguns, estem allà per a generar negoci i en el meu cas, per vendre més serveis de formació.

L’acció comercial ha canviat molt des de l’aparició de les xarxes, però sigui com sigui, la proactivitat sempre ha estat necessària, útil i valorada. Em preocupa que, en general, ens hàgim tornat tan poc receptius, empàtics i sensibles a les necessitats alienes. Tan egocèntrics que sembla que l’únic important sigui el nombre de likes i comentaris rebuts, que encara que ens encantin, si no es tradueixen en facturació, no serveixen més que per a alimentar el nostre ego.

Què se suposa que han de fer els comercials si detecten un client potencial a linkedin? Demanar contacte i anar demostrant quant bons són, comentant en els debats i acumulant seguidors sense més, esperant que els truquin?

De la mateixa manera, què se suposa que han de fer els professionals que busquen feina si veuen una oportunitat a linkedin?

Què és el que molesta si un/a professional contacta amb tu de manera respectuosa a través de linkedin per a oferir-te alguna cosa que podria ser del teu interès o per demanar-te el que sigui?

Jo entenc perfectament que algú a qui he acceptat com a contacte, contacti amb mi per vendre’m o per demanar-me feina, uns cops m’agrada més com ho fan i d’altres menys. El que valoro i m’ajuda a discernir si poden ser els millors i si podria establir relacions professionals amb ells si hi hagués la necessitat, és el com ho fan. En la meva opinió, el diferencial està quan el contacte és respectuós, creatiu, empàtic, assertiu, professional i sobretot, personalitzat.

I com que per mi és bàsica la comunicació, també valoro entre els millors a qui em respon de manera assertiva i respectuosa, encara que sigui per dir-me que no li enviï més mails.

Una darrera reflexió: d’acord amb la meva experiència, els millors a les xarxes socials i els més “gurús”, no sempre són els més humans. Tant en els meus clients com en els meus proveïdors, valoro el perfecte equilibri entre professionalitat i qualitat humana, que només poden mostrar-me en una comunicació interpersonal.

És només la meva opinió. Per a gustos, colors.

El misteriós cas del paper de vàter i els diferents perfils DISC

Us explicaré una petita anècdota que em va passar fa uns mesos al meu despatx.

Com molts de vosaltres sabeu, tinc el despatx en un pis on comparteixo espais comuns amb diferents empreses. Al lavabo de dones hi tenim una mena de jardinera de fusta on hi caben a la perfecció 3 rotllos de paper de WC, tal i com podeu apreciar a la foto. Com que el paper es gasta a bon ritme, amb una clara intenció de col·laborar en la comoditat i el benestar de tothom, un dia vaig decidir posar 6 rotllos a la jardinera, fent una torre de dos pisos.
Al cap d’una estona, vaig anar de nou al bany a omplir la regadora d’aigua per regar les plantes i oh sorpresa!!! Només hi havia 3 rotllos de paper al seu lloc… On estarien els altres 3?

Vaig anar a l’armari on hi guardem el paper i altres estris de neteja i no vaig poder evitar somriure al descobrir els 3 rotllos allà guardats, d’on havien sortit només feia uns minuts. En aquell moment em van venir al cap els 4 perfils DISC que acostumem a treballar a les meves formacions.

Què haguessin fet els diferents personatges?

Estic convençuda que si jo hagués estat una “D”, hagués tornat a posar els tres rotllos fent el doble pis i m’hagués passat el dia espiant a veure qui els treia, per començar una guerra inacabable.

Per altra banda, si jo hagués estat “S”, hagués sortit corrents del WC perquè ningú pogués sospitar que havia estat jo la que havia posat els rotllos de més, m’hagués passat el dia patint per si m’havien vist, i pensant què hauria de fer si un dia només hi havia dos rotllos, si n’hauria de posar un altre o seria millor esperar a que s’acabessin tots. Què seria el correcte?

També sospito que la persona que va treure els tres rotllos “sobrants” és una “C”, i des d’aleshores he mirat de respectar aquesta perfecta quadratura de la foto per no ferir susceptibilitats.

Com que jo sóc “I”, vaig decidir fer una foto i dir-me a mi mateixa que aviat escriuria un post caricaturesc sobre aquest fet.

La convivència entre els diferents perfils DISC és complexa, i sovint els equips de treball han de trobar un encaix que va més enllà de la feina en sí mateixa.

L’empatia no només són paraules

Entenc l’empatia com la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’entendre com pot sentir-se emocionalment en un moment determinat, d’entendre des d’on mira, des de quins coneixements, des de quines creences, des de quins valors i també des de quines necessitats.

Des dels meus coneixements, les meves creences i els meus valors, jo veig als presos del procés com a presos polítics, com a persones innocents, que no han comès cap delicte. Els meus valors en aquest sentit són prou forts per deixar al marge algunes falses necessitats, com la de quedar bé amb tothom, o fins i tot la de no perdre oportunitats professionals. El llaç groc que porto a l’abric, és a twitter i també a linkedin, sabent que això em pot arribar a fer perdre clients. Ho assumeixo per responsabilitat i per coherència.

Mirant de fer un acte d’empatia, sé que alguns polítics del Parlament de Catalunya veuen als nostres presos com a delinqüents, com a persones que han comès il·legalitats, i amb la seva interpretació del valor de la justícia, creuen que han de ser jutjats i ser a la presó. Per tant, he pensat en qualsevol persona que sota els meus paràmetres em pugui semblar un delinqüent i que jo cregui que ha de ser a la presó. I quan penso en els seus pares, fills, parelles, amics, connecto amb el seu dolor tan profundament, que no puc imaginar-me no mirar-los als ulls quan es fa un reconeixement públic de la cruesa de la seva situació. Si en algun d’aquests casos cregués que els presos no mereixen una abraçada, crec que els seus familiars sí.

Seguint amb el meu intent d’empatia, penso que potser la falsa necessitat que tenen aquests polítics de seguir pertanyent als seus grups, la falsa necessitat de poder, la por a perdre la feina, o la por a enfrontar-se al seu grup, entre d’altres, els tenen tan empresonats com els que ho estan físicament. Ahir a FAQS TV3, la filla de Jordi Turull, va dir una frase magnífica: “Tothom té humanitat dins seu, potser cal anar-la a buscar perquè hi ha molts interessos i és normal, però en el fons no crec que se sentin còmodes així…”.

De tota manera, aquest intent meu d’empatia parteix de la meva interpretació. L’empatia requereix escoltar l’altre, amb una escolta activa, sense judici. Però si cap d’aquestes persones és capaç d’explicar què els va portar a ni mirar a la cara als familiars dels nostres presos, a mi només em queden les interpretacions.

Teniu dret a no mirar-los, a no aplaudir-los, igual que d’altres tenen dret a no saludar-vos. No hi ha conductes bones o dolentes, hi ha conductes “utilètiques”, aquelles que són útils i contribueixen als nostres objectius, i al mateix temps ens permeten dormir en pau i en equilibri amb la nostra consciència. I la consciència de cadascú, és seva i només seva.

Nota: El terme “utilètic” l’utilitzo sovint, però no el busqueu al diccionari, simplement me l’he inventat.

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Aquest era el títol d’un musical força divertit que Vania Produccions va portar al Poliorama ara ja fa uns quants anys. És un títol interessant, perquè realment ens connecta amb la realitat. Sovint, projectem en les potencials parelles els nostres somnis, pensant que la persona que tenim davant és una escultura de fang ben tendre i modelable al nostre gust. Amb la falsa necessitat de parella, qualsevol candidat o candidata ens serveix, i ens auto enganyem pensant que som escultors de persones.

Al mateix temps, nosaltres també ens tornem com una mena de “blandiblub”, adaptant-nos de manera ben tova i mostrant només allò que sabem que agradarà a l’altre. D’aquesta manera atraiem persones que s’enamoren d’algú que no existeix.
És el dia a dia el que acabarà desemmascarant als amants que, quan han projectat un miratge en l’altre, es sentiran inevitablement frustrats i decebuts.

Si quan coneixes algú observes els petits detalls, serà més fàcil descartar a qui ja està clar que no encaixa. Si al mateix temps, et mostres de manera espontània, sense tabús, potser hi haurà qui no se t’acostarà, però qui ho faci, és més probable que s’estigui enamorant de tu i no d’una il·lusió.

Un altre fet a tenir en compte és que les persones canviem i evolucionem de maneres diverses, i que fins i tot quan hem triat de manera adequada, aquell encaix pot tenir data de caducitat. Això és més freqüent en parelles que comencen la relació de molt joves.

Per tant, per estar disposats a que ens descartin i a descartar, primer hem d’acceptar que tenir parella és un estat. No és l’únic, no és el millor, i pot ser contraproduent quan ho vivim com a una necessitat.

Per mi, la parella és com un tamboret, perquè s’aguanti de manera ben estable necessita almenys tres potes, les tres “C”: CAP, COR i COS. El CAP em diu quan aquesta persona em suma, m’aporta, em tracta bé, em respecta, tenim valors comuns… El COR em fa sentir amor i altres emocions molt agradables de sentir, i el COS em diu quan la persona “em posa”, m’atreu.
Hi ha moltes altres potes que poden sostenir aquest tamboret, i cadascú hem de tenir clar quines són les nostres. També hi ha parelles que subsisteixen tota la vida a peu coix, i s’aguanten! Ara bé, quanta energia necessiten per funcionar? Jo sóc del parer que quan les peces encaixen les relacions flueixen i són fàcils.

Sigui quina sigui la situació, cal sobretot que siguem conscients de les tries i les renúncies que fem, els únics responsables d’aquestes som nosaltres mateixos.

I finalment recordem la importància de la comunicació interpersonal en tot plegat. Les nostres necessitats i les potes del nostre tamboret no es veuen. Per tant, si les nostres parelles potencials ens volen conèixer i nosaltres no ens expliquem, només els queda l’opció d’interpretar.

Trossets de vida

Aquest 2017 que estem deixant enrere ha estat un any difícil per mi. He experimentat la pèrdua en primera persona i en moltes de les seves formes. La vida m’ha posat en situacions on he hagut de revisar els meus valors, confrontar-los, ordenar-los i també prendre decisions importants i dures. Tot plegat ha estat un gran aprenentatge que inclou entre d’altres, la meva reconciliació amb el concepte de mort.

Si obro una mica el focus, veig que són tantes les coses bones que també m’han passat aquest any!
Abraçades, petons i amor diaris, festa de 50 anys inoblidable, moments de pau i intimitat preciosos, tertúlies amb amics i amigues fantàstics, excursions increïbles, banys especials, estones meravelloses de rutina quotidiana, fites heroiques, emocions desbordades…

Tot i els entrebancs de l’any, sé que sóc afortunada de poder fer reflexions d’aquest tipus, de poder posar-me davant l’ordinador a expressar com em sento, d’estar al costat de les persones que estimo i de tenir les necessitats bàsiques més que cobertes. Que algunes persones del món tinguem aquest privilegi i d’altres no, m’inquieta i em trasbalsa.

Amb tot, constato el que ja intuïa, que cada any que passa amplio i milloro la meva capacitat per viure amb consciència, i que això, a nivell individual, em dóna una sensació de plenitud infinita que em permet sentir-me en pau malgrat els inconvenients.

Davant qualsevol situació de conflicte intern, a mi m’és útil prioritzar els meus valors, prendre decisions, i actuar. La pregunta que em faig és: què puc fer o deixar de fer per sentir-me millor?

Cada any escric la meva carta als reis amb els meus desitjos, i  aquest any demanaré de tot cor coses que mai hagués imaginat que voldria, perquè per molt que facis plans, la vida sempre et sorprèn.

Per un 2018 ple d’amor i consciència!