Somies o emprens?

Setembre és un mes de bons propòsits, en aquest sentit porto uns dies reflexionant molt sobre la diferència entre els desitjos i els objectius. Sota el meu punt de vista podríem dir que els objectius són d’una o altra manera desitjos, en canvi no podem fer l’afirmació inversa en tots els casos.

Quants desitjos s’han quedat en un simple somni!

Parlant amb persones diverses, són moltes les que han tingut a la seva vida algun somni d’emprenedor: si pogués faria… Somiar és bonic, però no ens porta massa lluny.

Estic d’acord amb que malauradament, els diners són necessaris per a tirar endavant projectes, però també és cert que les possibilitats d’aconseguir finançament i suports, augmenten amb la solidesa de la nostra proposta.

Durant anys he desitjat coses que sabia que no estaven madures per a avançar. Tot i així, he seguit treballant fort, fent feina de formiga que sovint es tornava invisible, o era considerada com a malaguanyada, com a un esforç llençat a les escombraries. I jo, tossuda seguia endavant!

Aquesta és la primera disposició actitudinal necessària per a emprendre: la determinació. La convicció del que vull i de que ho vull fer, avançant en aquella direcció a pas ferm sense aturar-me.

Cal tenir clar però, que només amb determinació no anem enlloc. La pura determinació ens porta a començar moltes coses i no acabar-ne cap, ens porta a la impulsivitat, a l’egocentrisme i a fracassos més que probables.

La segona de les disposicions és l’estabilitat, per posar la millor data possible al nostre objectiu. Decidint quin és el moment més òptim per fer cada pas. Treballant amb determinació, arriba un dia que saps que allò està madur, que aquell és el moment, que cal aprofitar l’oportunitat d’aquell tren que no tornarà a passar. En passaran d’altres està clar, tot i que seran diferents.

De la mateixa manera que passa amb la determinació, només amb estabilitat tampoc no anirem massa lluny. La pura estabilitat ens porta a no trobar mai el moment òptim, ja que la certesa absoluta no existirà, i cal estar disposats a assumir riscos.

La tercera disposició necessària durant tot el procés és l’obertura, que m’ajudarà a compartir el meu projecte, a preguntar-me què necessito dels altres per avançar, a mirar què fan al meu voltant, a situar-me en un context i sobretot a escoltar i encarar les crítiques, que no totes seran amables, amb ànim constructiu.

I finalment ens cal la flexibilitat, per crear, per innovar, per canviar el camí preestablert i per a afrontar els imprevistos amb la mateixa determinació del principi.

Si aconseguim l’equilibri entre les 4 disposicions actitudinals, augmentem cada cop més les probabilitats d’èxit.

Acabo amb una reflexió: Un somni el puc tenir assegut, un fracàs sempre ve després de donar un pas, un èxit necessita que hagis caminat. I com deia no recordo qui, el dubte permanent de si camino o no, em pot tenir tota la vida a peu coix.

Què fas? Somies o emprens?