Els nens ja s’han fet grans

Després d’unes bones vacances, torno a connectar amb les piles carregades i amb ganes de nous projectes.

Per anar engegant, comparteixo amb vosaltres algunes reflexions sorgides després de tertúlies a la fresca de les nits d’estiu amb persones de tot tipus, alguna de soltera o vídua, d’altres separades i també persones amb la parella de tota la vida. Individus diversos amb un sol punt en comú: són pares i mares de fills d’entre 17 i 20 anys.

Abans d’endinsar-me en aquest apassionant tema, vull esmentar que jo vaig decidir no ser mare i que cada dia que passa estic més satisfeta d’aquesta gran decisió que vaig prendre ara ja fa 20 anys.

Podem llegir molt sobre els errors dels pares i mares en la transmissió de valors, en l’educació, en com estimar i donar afecte… Segur que s’equivoquen i s’equivocaran tota la vida. Ara bé, i els fills? A partir de quina edat deixen de ser pobres víctimes i comencen a ser responsables d’alguna cosa?

Com poden lluitar un pare i una mare contra la crisi de valors que hi ha a la societat en general?

Aquest estiu he vist pares i mares maltractats psicològicament, menystinguts i no respectats pels seus fills. La majoria justifiquen accions injustificables d’aquests joves, alguns dels quals, sota el meu punt de vista, mereixen l’adjectiu de “petits monstres”. Pares i mares abatuts, desgastats i tristos.

Fa temps, una persona desesperada amb tres fills, em deia que si tornés a néixer no en tindria cap, i s’aterria ella mateixa escoltant-se dir això, al mateix temps que no s’atrevia a dir-ho a ningú. Ens ha d’estranyar tant aquesta afirmació? O és un sentiment més comú del que realment la gent expressa en públic?

Conclusió: La confiança és un valor molt fràgil, difícil de construir i molt fàcil de trencar. Sembla que els pares ho perdonen tot, però en les relacions amb la resta de mortals, una sola acció pot malmetre una relació d’anys. És important tenir en compte que a la vida, tot allò que fem i tot allò que no fem, tindrà unes conseqüències. Ser responsable significa haver-les contemplat i acceptat prèviament. Ja és hora que alguns pares s’alliberin d’aquesta culpa que tan pesa i deixin d’assumir la responsabilitat que no els pertoca, els nens ja s’han fet grans.