Un miratge dins el caos

Fa uns dies, en un supermercat on hi compro molt de tant en tant, vaig viure una experiència que em va deixar una bona estona reflexionant.

Vaig arribar-hi a última hora, el súper era ple de gom a gom, en algunes cues hi havia carros tan plens, que per un moment vaig tenir la temptació de fer-me enrere i marxar sense comprar.

La majoria de gent feia cara de pomes agres i no parava d’esbufegar. Algunes persones tenien estridents converses a través dels seus telèfons mòbils i d’altres redactaven frenèticament els seus whatsapps i també rebien les corresponents respostes, cadascú amb el seu so característic.

Per un moment em vaig posar al lloc de les caixeres que treballaven en aquelles circumstàncies, i vaig imaginar-me el grau d’estrès que devien viure davant aquell panorama gens estimulant.

Les vaig observar una a una. Totes, si fa no fa, feien la mateixa cara que els seus clients, els seus esbufecs podien confondre’s amb els dels diferents personatges que feien cua, i en alguna butxaca dels seus uniformes, s’hi intuïa també algun mòbil vibrant.

De cop, tots els meus sentits van focalitzar-se cap a un fet distorsionant, primer vaig poder sentir i escoltar aquella veu suau, i després, quan vaig mirar, vaig poder veure aquell somriure franc i aquella mirada serena.

En aquell moment vaig prendre consciència que allò que hauria de ser habitual, esdevenia com a quelcom sorprenent. La caixera en qüestió estava sent extraordinària, amb una barreja que contenia les dosis perfectes de professionalitat, rapidesa, serietat, amabilitat, empatia, assertivitat, paciència i bon humor.

Aquell fet, va ser com un conte que il·lustrava la màgia de les subtileses que marquen la diferència en l’atenció al client, i que evidenciava les mancances tan grans que tenim, que fan que ens sorprenguem d’allò que és com hauria de ser.

Encara dubto si va ser un miratge…