2017: Començo vacances i he estrenat despatx

Quan s’acosta l’estiu hi ha una pregunta que fem i ens fan sovint: què faràs per vacances?

Aquesta pregunta ofereix un ventall molt ampli de respostes: algunes persones faran grans viatges, d’altres faran viatgets, unes aniran al poble de cada any, unes quantes es quedaran a casa, també n’hi haurà que faran de voluntaris per una causa solidària i un altre grup dedicarà l’estiu a estudiar.  Cal recordar que alguns estaran buscant feina perquè són a l’atur, i d’altres per voluntat pròpia o per necessitat, no faran vacances.

Desitjo que aquest mes d’agost, amb vacances o sense elles, et sentis lliure per deixar-te sentir. Pots llegir aquí les meves reflexions.

Jo sóc de les que aquest any faré vacances, i les faré quedant-me a casa gaudint del poble, la família i els amics. Estaré de vacances del 3 al 28 d’agost, tots dos inclosos.

Aprofito per comunicar-te que aquest mes de juliol he estrenat despatx amb molta il·lusió. Em trobaràs al carrer Balmes, 9 – 1er 1a. Despatx 2.

Reflexions d’estiu

Sóc alegria i tristesa, sóc emoció i raó, sóc humana i vull sentir-me lliure per sentir.

Viurem aquest mes d’agost en funció del que ens estigui passant en aquest moment i de com ens sentim. Per uns seran les millors vacances de la seva vida, per altres seran unes bones vacances, per altres seran vacances difícils i pels altres no seran vacances. Totes les opcions són humanes, vàlides, respectables i possibles.

Pensant en les diferents vivències que tindrem uns i altres de les vacances, i de les circumstàncies en les que jo viuré les meves, he recordat experiències d’aquests darrers anys, que m’han fet observar dues tendències contraposades que circulen per l’ambient. Són dos tipus de missatge, que sota el meu punt de vista, ens poden acabar fent sentir culpables de sentir.

El primer és un corrent que he viscut molt en la meva pell. És aquell que et recorda que si dius que et sents molt feliç, segur que amagues alguna cosa. I reps comentaris del tipus: “ui, aquest somriure és fals, darrera s’hi amaga alguna cosa”, “és impossible estar tan feliç i positiu, segur que no t’estàs enfrontant a la realitat”, “com pots sentir-te feliç amb les desgràcies que hi ha al món?” i “bla, bla, bla…”. Mostrar-te súper feliç pot ser un inconvenient, i fins i tot pot ser motiu d’exclusió dins un grup.

El segon corrent, és el que prodiga la psicologia positiva, hem de mirar sempre en positiu, hem d’estar alegres i contents i hem de ser uns súper herois disposats a sortir contínuament de la nostra zona de confort. Els comentaris que pots rebre des d’aquesta banda són del tipus “no tens cap dret a queixar-te, deixa de ser victimista”, “si has de venir a sopar amb aquesta cara de pomes agres, millor que no vinguis”, “t’he trepitjat i t’he menystingut, encara que ara no ho entenguis algun dia veuràs que era el millor per tu” i “bla, bla, bla…”. Si no ets un heroi que viu totes les experiències negatives sabent treure’n una gran lliçó de vida, és que no ets ningú.

Escoltant a uns i a altres gurus amb esperit crític, jo he preferit treure les meves pròpies conclusions. Aquí les comparteixo per qui en pugui o vulgui treure profit, i us animo també, si us ve de gust, a treure les vostres.

1. Pot ser que em senti tan feliç que no tingui ganes de sortir de la meva zona de confort, perquè la trobo meravellosa i vull mantenir-me dins ella pels segles dels segles. Sortiré de la meva zona de confort quan aquesta em limiti o m’incomodi, o quan les circumstàncies de la vida m’hi obliguin. Però no ho faré per què algú em digui que és el que he de fer ni perquè sigui l’únic camí.

2. Pot ser que vulgui anar a sopar amb els meus amics perquè no vull estar sola, però no puc deixar la meva tristesa a casa tancada amb pany i clau, si jo vinc a sopar, la meva tristesa també ha de tenir el seu plat a taula i sentir-se benvinguda.

3. Si et dic que estic en un moment meravellós de la meva vida i que sóc immensament feliç, potser és veritat, encara que a tu et sembli impossible sentir-te així algun dia.

4. Estar enfadat, tenir por, sentir enveja o desmotivació, és un fet humà. No només tinc dret a sentir-me així, sinó que és inevitable. Puc decidir què faig, però no com em sento. Evidentment en funció del que faci puc influir en les meves emocions, i això sí és a les meves mans.

5. Faré les coses que em vegi en la necessitat de fer, les coses que cregui que em seran útils, les coses que jo vulgui fer. No faré les coses perquè me les digui algú. Per tant si algú vol que jo faci alguna cosa, ho aconseguirà més aviat fent-me veure la necessitat de fer-ho que imposant-m’ho com a dogma de fe.

6. Els darrers cinc punts els podeu compartir, els podeu rebatre, els podeu ignorar, o els podeu llençar a la paperera. Qualsevol opció estarà bé si és la que vosaltres heu decidit. Ningú no tenim la veritat absoluta, si és que aquesta existeix.

Jo vull viure aquest mes d’agost sent conscient de mi mateixa i deixant-me sentir. I tu? Com el vols viure?

Fotografia: obra d’Enric Font