Pobres infeliços

Els meus objectius principals quan utilitzo les xarxes socials de manera professional, són per una banda potenciar el meu negoci i donar a conèixer els meus serveis de psicologia, formació i psicoteràpia, i per l’altra posar sobre la taula qüestions que puguin ajudar a les persones a conèixer-se millor a elles mateixes i a reflexionar sobre aspectes com la felicitat, la conducta humana, els valors, les creences etc. Tots aquests conceptes s’entenen i s’interpreten des de cada individu, i és per això que no acostumo a expressar les meves opinions ni les meves idees a títol personal, ja que no aporten res més que una visió subjectiva que és tan real i tan parcial com qualsevol altra.

Un dels objectius generals que plantegen les persones quan se’ls demana a què aspiren a la vida, és el de ser felices. És un desig que pràcticament tothom tenim i tots creiem que mereixem. El cert, és que quan mirem de descriure què entenem per felicitat, surten tots els interrogants.

És el mateix ser feliç que sentir-se o estar feliç? Tots ens sentim feliços en les mateixes circumstàncies? Hi ha algú que no mereixi la felicitat? Les persones som capaces de ser felices per nosaltres mateixes? Sabem ser feliços?

Aquí acabaria un escrit dels meus seguint la meva línia habitual, preguntes llençades a l’aire per a la reflexió individual i si cal pel debat.

Però avui no em vull quedar aquí perquè em preocupa el que he sentit per la ràdio només començar el dia: L’assignatura de religió, amb la nova llei d’educació diu que cal “reconèixer la incapacitat d’un mateix per a assolir la felicitat” i “acceptar la necessitat del salvador per ser feliç”. Evidentment quan parlen del “salvador” pensen només en un, i no hi ha ni rastre d’altres religions en els temaris.

S’ha pensat en el mal que pot fer transmetre aquestes creences als nens? Hi haurà ciutadans que tindran la porta oberta a la felicitat i d’altres que no? Com s’explicarà una cosa que passa sovint que és que algú se senti feliç i no cregui en Déu? I encara pitjor, què li diran a les persones que creguin en Déu i se sentin immensament infelices? Quin paper jugarà la culpa en tot plegat?

Cada dia constato a la meva consulta les seqüeles que han deixat en moltes persones algunes maneres d’interpretar i transmetre les religions. Tenia l’esperança que en la nostra societat i en el nostre sistema educatiu era un tema gairebé superat, però malauradament ja hi tornem a ser.

Per tant, avui vull dir-hi la meva: Afirmo que les persones tenim la capacitat de ser i sentir-nos felices per nosaltres mateixes sense necessitat de creure en Déu. I al mateix temps, penso que també tenim dret a sentir-nos infelices i a viure les emocions negatives tot i creure en Déu.

Jo no sé si Déu existeix o no, el que sí puc afirmar és que sense creure en ell, he arribat a sentir-me molt feliç i molt infeliç en diferents moments de la meva vida, i avui, que de moment segueixo sense creure en Déu, em sento plenament feliç.

Gemma Prats i Molner
Psicòloga, Formadora i Psicoterapeuta